EL BARÇA ÉS UNA BALDUFA

La baldufa és una joguina que ha existit des de l’Antiguitat. S’aguanta sobre una punta només quan està girant degut a l’estabilitat que li proporciona el moviment giratori. Aquesta estabilitat és deguda al principi de la conservació del moment angular, que és una propietat de tot cos en rotació. Si no actúa cap força sobre la baldufa, el moment angular es manté constant tant en l’angle com en la magnitud i la baldufa s’aguanta dreta infinitament. A la realitat, una baldufa no s’aguanta girant infinitament perquè la fricció de la baldufa amb la superfície i amb l’aire fa que es posi a perdre moment angular i acabi caient a terra.

Els equips de futbol són entitats de per si molt inestables que solen tenir uns cicles d’esplendor i uns altres de decadència, talment baldufes: durant un temps s’aguanten drets, atraient l’atenció de tothom, i després es passen una temporadeta per terra, sense que ningú se’ls miri. El Dream Team va fer redreçar un club que feia temps que no s’aixecava i va fer un exemple del seu futbol d’atac a tot Espanya. Després la baldufa va vacil.lar, però Guardiola la va tornar a redreçar i la va fer girar amb una energia com no s’havia vist mai. La desgràcia de Tito i la incompetència de Zubi i de Martino juntes van aconseguir frenar l’impuls de Guardiola fins a fer caure la baldufa estrepitosament.

Ara la baldufa, amb Luis Enrique, sembla que es vol aixecar, però li costa. Hi ha una cosa que li pesa molt, i és aquesta junta anquilosada d’okupes que no vol dimitir ni a trets. El Sandro Rosell i la seva colla d’amics d’Esade han trepitjat tot el que va fer gran el Barça i aquí no ha passat res: molts socis no s’han adonat que aquests yuppies van desembarcar al Barça per forrar-se. L’enemic el tenim a casa. S’han apuntat al model mercantilista de Florentino Pérez que fitxa i re-ven per fer negoci, però aquesta tropa no saben fer ni això: el Madrid ven el pepa de Morata per 20 M€ i el Barça deixa anar lliures de contracte perles com Javier Espinosa; Florentino fa un negoci rodó amb Di Maria (84 M€) i el Barça, en canvi, l’any que ve regalarà Alves, un jugador d’una polivalència única (i per tant encara molt valuós) però que ja comença a tenir massa anys per a les exigències físiques de la seva posició. Diguem-ho d’una vegada pel seu nom: la persona responsable dels fitxatges (Zubizarreta) no en té ni puta idea. En els últims dos anys Zubi ha demostrat repetidament que no està professionalment capacitat per ocupar el seu càrrec: 1) no va saber retenir els dos centrecampistes que havien estat formats per rellevar Xavi i Iniesta (Thiago i Cesc), una mala gestió que va acabar reforçant dos dels màxims rivals europeus (Bayern i Chelsea); 2) no va saber identificar quan calia fitxar centrals d’altura; 3) ha acabat fitxant, tard, dos centrals d’edat avançada i propensos a lesionar-se (Mathieu i Vermaelen), una pèssima inversió perquè duraran pocs anys i es devaluaran; 4) ara fitxa un centrecampista sense ADN Barça (Rakitic), un futbolista notable però netament inferior als que forma la cantera (Thiago, Cesc, Sergi Roberto, Samper – tots internacionals contrastats). No estranya, doncs, que al Crackòvia el Zubi se’l caracteritzi com l’inútil per antonomàsia. Els aficionats, mentrestant, hem d’arrossegar la vergonya d’una samarreta que està feta un cromo de tants espònsors, el contracte enganyós de Neymar, 162 milions d’euros la meitat dels quals s’han invertit en futbolistat de “classe mitja” (qui és Douglas?), la incomprensible falta de resposta del club a les infantils bombes fètides de Piqué, l’escarni del Daily Mail i de la CNN (“El Barça és menys que un club”), i ara el càstig previsible de la FIFA pels reincidents errors administratius en els contractes de la Masia. És possible fer-ho pitjor?

Doncs sí. Per acabar-ho de rematar, els arquitectes de tota aquesta planificació, en Zubi i el president Bartomeu, van decidir treure a una de les persones a qui el Barça li devia eterna gratitud: Guillermo Amor, director de la Masia i responsable del seu impecable funcionament esportiu. Amor es cuidava la Masia com si fos casa seva perquè n’havia estat el seu primer graduat. L’argument que Amor era el responsable dels errors administratius dels contractes dels joves és d’una indecència maquiavèlica: Amor és un futbolista sense experiència jurídica. Indigna que a la junta ningú no hagi mogut ni un dit per un dels herois del Dream Team quan el que hauria d’haver fet el Barça ja fa temps és canviar tot els seu equip jurídic, vist que no guanyen ni un miserable procés judicial: de Justícia Esportiva no en deuen saber ni un borrall. Un pot estar d’acord o no amb la reglamentació de la FIFA, però la FIFA no va avisar el Barça ahir – va avisar-lo l’any 2009: els seus advocats han tingut cinc anys per pensar-se alguna estratègia i justificar les seves dietes estratosfèriques. Amb Amor també va marxar, ultratjat, el seu braç dret, Albert Puig, director del futbol base i un altre artífex dels recents èxits de la Masia. Si la baldufa encara segueix girant és gràcies a Amor i Puig i tot l’equip amb què es van envoltar a sota d’ells al llarg dels anys. El que dóna energia a la baldufa ara és la velocitat mental i atlètica dels joves: el dribling elèctric de Munir (el màxim golejador de la pre-temporada amb 18 anys), la gambada elàstica de Rafinha, la potència incansable de Sergi Roberto, i el toc tridimensional de Samper, entre altres. Aquests primers compassos de la temporada causen il.lusió perquè els joves estan tornant a ser els millors, com quan Cruyff ens va “descobrir” Guardiola i Iván de la Peña. Tot gràcies a la Masia, el motor que fa avançar el Barça fins i tot quan el Barça li és ingrat.

És simptomàtic que la reacció de la directiva a la sanció de la FIFA hagi estat de crítica ferotge i unànime contra la FIFA. Jo, des d’aquí, vull donar gràcies de tot cor a la FIFA perquè durant un any aquesta pobra, bruta, trista, dissortada junta no podrà perjudicar el club fitxant toies forasteres i el Barça no tindrà més remei que recórrer a la seva neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç cantera – que és, com ja sap tot culé que no estigui cec, d’on surten últimament els millors jugadors del Barça. Aquesta junta es resistirà a dimitir i quan el Barça torni a guanyar dirà que és pels “seus” fitxatges, però el soci llest ho veu molt clar: és la velocitat del futbol dels joves de la Masia el que està redreçant un cop més aquesta baldufa.