Les càmeres de televisió fan de telescopi perquè no ens
perdem cap detall del Mundial de futbol. Gràcies a la tele ja es comença a
entreveure que aquest Mundial serà un Mundial de grans canvis. Espanya ha
desembarcat al Brasil amb el vell esquelet del Barça i ha estat estomacada per
una jove Holanda liderada per la pissarra de Van Gaal, que no ha tingut cap
objecció a abandonar el mític 4-3-3 per tal de trencar les línies del tiki i
taka que ell va ajudar a construir. “Ha estat la pitjor derrota de la meva vida”,
ha dit Xavi. Quina cruel ironia del destí: Van Gaal va pujar Xavi al primer
equip i ara l’ha arrossegat pel fang al Brasil en el que potser serà un dels seus
últims partits a l'elit, si decideix marxar a provar fortuna en alguna lliga
menor després del Mundial. Però Xavi insisteix com un autòmat en el seu
discurs: "Hem de seguir amb el nostre estil".
Hi ha dos problemes amb aquest discurs: el
primer (menor) és que des d'un punt de vista de relacions públiques és indefensable
perquè l'estil ja no guanya, i el respectable comença a impacientar-se després
de les garrotades del Bayern, de la derrota contra l'Atlètic de Madrid a la
Lliga, i ara contra Holanda. El problema principal, de tota manera, és un
altre, molt més gran: que tant al Barça com a la selecció l'estil ha esdevingut
sinònim de Xavi. Amb això es dóna per fet que juga el Xavi i s'enfoca el debat
sobre l'estil amb una premissa errònia quan s'hauria d'enfocar en quins
jugadors ocuparan el lloc de Xavi. Els tècnics del Barça no van advertir del
perill que suposava que Xavi retardés la seva posició ja en l'era Tito, quan
els jugadors curt-circuitaven les seves passades cap a Messi
("Messi-dependència"). Convé recordar que en el període en què Xavi
ha anat baixant el seu rendiment i no s'ha assegut a Xavi a la banqueta
"per mantenir l'estil", el Barça ha perdut dos grans migcampistes que
havien estat cridats a rellevar-lo, bé perquè s'han cansat de les crítiques o
perquè volien més minuts: Thiago Alcántara i Cesc Fàbregas. La conclusió és
òbvia: l'obsessió inquisitorial per mantenir l'estil ha condemnat l’estil – tan
ben cuidat des de La Masia – a la foguera. Si hi ha algú que cregui que un mig
del camp amb Busquets, Iniesta, Fàbregas i Thiago no podria mantenir l'estil,
que tiri la primera pedra.
Tots recordem que Xavi era el garant de
l'estil del Pep Team i de la Roja, quan jugava a deu metres de l'àrea
i giravoltava en un obrir i tancar d’ulls en una rajola. Aquell Xavi meravellava el món amb la seva anticipació del tempo del joc pròpia d’un jugador
d’escacs, les seves triangulacions amb Iniesta i Busquets, i les seves passades
mil·limètricament temperades. Contra Holanda encara es van veure espurnes d'aquell Xavi, amb algunes passades
brillants a Costa i tocs de primera molt murris al centre del camp. Però absolutament
totes aquestes espurnes es van produir al mig del camp – on Xavi se sent més
còmode –, i a la vora de Busquets, en posició de mig defensiu; a la segona part
va deixar tan sol Iniesta al mig del camp que fins i tot el de Fuentealbilla va
perdre pilotes en ser pressionat per dos o tres jugadors. És clar que no tot és
culpa de Xavi si Holanda li va endossar a Espanya més gols en mitja hora dels
que havia encaixat la Roja en dues
Eurocopes i un Mundial (4 gols en 19 partits). També Casillas, Piqué, Ramos i
Silva van cometre errors garrafals, i no hi va haver ni rastre de la Pressió
Total que va definir les àgils recuperacions d'aquest equip.
El corol·lari de tota aquesta discussió és
que l'important no és l'estil sinó la velocitat a la qual es desenvolupa. El
futbol modern és un joc de velocitat i tècnica en què cada cop hi tenen menys
cabuda els jugadors lents (o amb massa anys) – cal pensar, córrer, i moure la
pilota tan ràpid com sigui humanament possible. Ja ho va dir Guardiola en
guanyar 4-0 al Santos a la final del Mundial de Clubs de l’any 2011: “En
veritat l’únic que fem és passar-nos la pilota el més ràpid possible”. En aquest Mundial veurem com el futbol-velocitat
agafa avantatge en totes les seves formes. Hi ha alguna cosa de gratificant en
aquesta Holanda tan jove (l'onze inicial que va jugar contra Espanya tenia 24.6
anys de mitjana, per 28.3 dels espanyols) i tàcticament versàtil: el seu dibuix
defensiu 5-3-2 es transforma ràpidament en un perillosíssim 3-5-2 quan els
laterals se sumen a l'atac, que té dues llances molt punxegudes (Van Persie i
Robben). Tot i que el voluminós resultat contra Espanya no reflecteixi la
diferència real entre els dos països, és clar que, a dia d'avui, el tiki i taka
al ralentí de la Roja – que només li va valer per guanyar l'estadística de
possessió (57%) –, amb un sol punta (Costa), fa olor de pansit.
L'ex-internacional francès Lizarazu és el que ha descrit millor el joc de la
Roja: "Molt amor, però li falta sexe". Encara que Del Bosque té
grandíssims futbolistes a la banqueta (podria rellevar Xavi per Fàbregas o Koke
i a Piqué o Alonso per Javi Martínez), falta per veure si encerta a moure
l'esquelet.
Serveixi també d'exemple el vibrant partit
entre Itàlia i Anglaterra (2-1), que podria perfectament haver acabat en un
empat pel gran nombre d'ocasions que va tenir Anglaterra. Anglaterra i Itàlia
són seleccions molt diferents que tenen punts interessants en comú. Totes dues s'estructuren
al voltant d'un migcampista que s’ha endarrerit amb el pas dels anys per evitar
la pressió (Gerrard / Pirlo), capaç de fer desplaçaments llargs mil·limètrics,
la qual cosa allarga el camp, dificulta la tasca de les defenses compactes, i
dóna ales als seus puntes veloços (Sterling / Balotelli). Totes dues
proposicions, que són perfectament compatibles amb el futbol de possessió, són
filosòficament oposades al futbol de passada curta del tiki i taka. Anglaterra
ofereix una versió jove i refrescant del que havia estat (26.8 anys de mitjana
en l'onze inicial), amb un electritzant Sterling (19 anys) que, amb la seva
velocitat, va fer estralls en la defensa italiana durant tot el partit. Itàlia
(27.7 anys de mitjana) ens ofereix una versió sui generis molt seductora del tiki i taka, encapçalada per
l'exquisit migcampista Andrea Pirlo. Aquest jugador de 35 anys és 6 mesos més
gran que Xavi, però al contrari que en Xavi, té dues cames molt potents amb les
quals deixa anar passades llargues i mesurades en totes direccions com fuetades;
cada vegada que toca la pilota s'activa l'atac d'Itàlia com un ressort. Així,
les possessions conduïdes per Pirlo són molt més letals que les liderades per
Xavi: algú hauria d'advertir a les televisions que els percentatges de
possessió no tenen valor informatiu si no s'incorpora a la mètrica la
dificultat de la passada. De moment la millor notícia d’aquest Mundial ja és
que Itàlia ha sabut extirpar el catenaccio
per sempre i en el seu lloc hi ha trasplantat el tiki i taka com si fos el
fetge d’un donant.
NOTA: Aquest bloc es molt jove! Ajuda’l a créixer compartint-lo amb els teus amics a Twitter i Facebook.
No comments:
Post a Comment