La lògica és
la branca del coneixement que estudia la validesa dels arguments i dels
processos cognitius. Investiga processos com les inferències, les paradoxes i
les fal.làcies, i així ajuda a determinar si un teorema és vàlid, consistent i
complet. A Occident la lògica va començar amb el grec Aristòtil, que va
introduir els conceptes de la hipòtesi, el sil.logisme i la lògica inductiva. Al
s. XIX, el matemàtic anglès George Boole va descriure els fonaments de la
lògica algebraica binària (coneguda com lògica boleana) que permet calcular amb
només 1’s i 0’s i que és la base del càlcul computacional de tots els ordinadors
d’avui en dia. L’any 1931, als 25 anys d’edat, l’austríac Kurt Gödel va demostrar un dels teoremes més importants de
la lògica, l’anomenat “Teorema de la Incompletitud”: que en matemàtiques sempre
hi haurà declaracions que, tot i ser certes, no poden ser demostrades.
El gran
mèrit de Johan Cruyff com a entrenador va ser construir un model futbolístic
basat en una lògica irrefutable. Primer, ensenyar als nens a jugar a futbol
seguint uns principis estilístics transparents de manera que poguessin ser
entesos per totes les edats: Posició, Possessió, Pressió. Un estil
caracteritzat per la combinació en curt, l’economia de tocs i la pressió per
tot el camp, mantenint l’equip compacte per facilitar la recuperació ràpida. Els
millors arribaven al primer equip després d’un procés competitiu de selecció,
la qual cosa garantia l’estil i alhora immunitzava el club contra l’escalada de
costos en el mercat de fitxatges. Avui
dia, el planter del Barça, conegut com la Masia, és admirat a tot arreu i els
mètodes de treball dels seus entrenadors són copiats a la majoria de les
acadèmies de futbol del món. Cap altre club del planeta pot presumir d’haver
donat el nom a un estil futbolístic (“Estil Barça”). Tanmateix, recolzant-se en
els èxits del trident, ha sorgit ara una corrent de pensament a la directiva
del Barça que qüestiona que la Masia ja no dóna els resultats d’abans. El
problema és que aquesta teoria no té cap fonament lògic, i podria destruir per
sempre l’Estil Barça i la pròpia Masia.
És la
mateixa ideologia que sosté obcecadament, des de l’època Rosell, que el Barça
s’ha de convertir en una màquina de fer diners com el Bayern, el Manchester
United i el Reial Madrid i s’esforça a fer operacions globals d’imatge com la
d’il.luminar l’Empire State Building amb
els colors blaugrana. La directiva no s’adona que tota comparació amb els més
rics és inútil i innecessària. El Barça no té tants diners però té la Masia,
una font inesgotable de riquesa futbolística que ja és l’enveja dels més rics. Al
Bayern li ha costat poc fer-se esponsoritzar per gegants com Allianz, Adidas,
T-Mobile i Audi, entre molts d’altres, perquè Alemanya té l’economia més poderosa
d’Europa. El Manchester United va ser el primer a entrar al creixent mercat de
la televisió asiàtica, on és molt popular. El Reial Madrid va sortir beneficiat
econòmicament de les seves connexions polítiques amb el règim de Franco i, més
recentment, s’ha enriquit a base de fer trampes immobiliàries protegit per
polítics i jutges corruptes: va finançar els Galàctics amb els 400 M€ obtinguts
gràcies a la revalorització d’unes zones no-edificables l’any 2000. Els “nou
rics” entre els clubs de futbol, com el PSG, el Chelsea o el Manchester City,
ho són perquè s’han prostituït a un gran inversor estranger i ja no poden prendre
decisions independents. Encara que el model de la Masia és el que ha guanyat
més títols en els últims 30 anys, i això diferencia el Barça dels altres rics,
ara la nova directiva sosté, sense cap lògica, que la Masia no dóna el to i cal
fitxar del mercat com fan els altres grans clubs.
L’argument
de la directiva és que la Masia no produirà sempre Messis, Xavis i Iniestas amb
prou regularitat per abastir el primer equip. Aquest argument és fals perquè no
té base empírica, i a més també s’aplica a la llei del mercat: de Messis, i de
tridents encara menys, no se’n troben al mercat de manera regular. En canvi, la
Masia sí que produeix jugadors amb perfil Barça amb una grandíssima
regularitat. Només cal fixar-nos en les edats (actuals) dels migcampistes creatius
que han arribat al primer equip en els últims 30 anys: Milla (50), Guardiola
(45), De La Peña (40), Xavi (36), Iniesta (32), Cesc (29), Busquets (28), Thiago
(25), Sergi Roberto (24) i Samper (21). D’aquests deu, el Barça n’ha
desaprofitat quatre (Milla, Cesc, Thiago, Samper) per raons completament
alienes a la Masia (error de contracte, mala gestió del vestuari, cessió) – però
tots tenien qualitat suficient per ser al primer equip, que és el que se li
demana a la Masia. Messi és únic, però pugen davanters fantàstics com el “Messi
coreà” Lee (18) i Aleñà (18), a punt de fer el salt. Ja ha quedat demostrat que
la Masia és molt més sostenible que els altibaixos del mercat.
Per tant, a
més de ser fals, l’argument és pervers – no és que la Masia no produeixi
jugadors de qualitat: és la pròpia directiva la que ha malvengut les perles del
planter i ara té la vergonya de dir que la resta no tenen prou qualitat. La
llista és molt llarga: Bartra, Samper, Nolito, Munir, ... – precisament quan
comencen a despuntar, són reemplaçats per toies de fora molt més cares que no
entenen el joc combinatori. L’actual directiva no creu en el model formacional
de la Masia, que es basa precisament en ajudar a arribar fins a dalt aquells
pocs que despunten. Serà que els directius encarregats de comprar i vendre
jugadors cobren comissió per cada jugador comprat i tenen interès a fer
desaparèixer la Masia?
El problema
no és la Masia sinó que la presidència del Barça està formada exclusivament per
homes de negocis sense cap passat futbolístic i això marca la seva manera de
portar el Barça com si fos la Coca-Cola. El President del Bayern, en contrast,
és Karl-Heinz Rummenigge (un dels millors jugadors d’Europa a la seva època), i
el seu director esportiu és Matthias Sammer, un altre gran internacional
alemany. El President Bartomeu, a qui conec personalment perquè vam coincidir a
l’escola Aula, és essencialment una bona persona – però sempre que es miri al
mirall de la Blancaneus li contestarà la cruel veritat: que ell no hauria
esdevingut mai President si no fos que va servir de President interí quan els
socis van defenestrar Rosell. Bartomeu va estudiar a ESADE i va jugar a bàsquet
a les categories inferiors del Barça. S’ha envoltat d’un nucli fidel de
companys del món de les escoles d’empresarials de Barcelona: Jordi Cardoner – també
ex-alumne d’Aula i graduat en empresarials per la UB, ara vicepresident 1er
–, Albert Soler – graduat d’ESADE, ex-waterpolista professional i ara directiu
d’esports professionals –, i Jordi Mestre – graduat d’IESE i vicepresident de
l’Àrea d’Esports. Ningú no els ha vist mai xutar una pilota ni per equivocació.
(Laporta, l’anterior president, sí que tenia el cuquet del futbol: jo havia
jugat de mig-centre amb Físiques a les lligues universitàries i de Laporta, que
jugava de davanter centre amb Dret, en rebíem la següent advertència: “Compte
amb el Jan que escup”.) Per suplir la seva mancança de coneixements,
s’assessoren d’un personatge misteriós i trist, ex-futbolista italià de 70
anys, Ariedo Braida, que ningú sap què fa ni què cobra. És una directiva de Mortadelo i
Filemón. Resulta una mica còmic imaginar-se la parella Soler i Mestre negociant
contractes amb llegendes futbolístiques com Rummenigge i Sammer.
Aquest equip
d’experimentats homes de negocis que comanda el Barça han comès quatre grans
errors que ni tan sols jo, sense cap experiència empresarial, no hauria comès
mai. El primer va ser estampar a la samarreta del Barça el nom d’un país lligat
a violacions dels drets humans com és Qatar, amagat sota l’obscura Qatar Foundation, que després va ser
maquillat com Qatar Airways per
dissimular. A mi una bestiesa així no se m’acut ni borratxo. La llista de
possibles espònsors trucant a la porta del Barça no devia ser curta,
precisament. Un contracte que, de tant fosc, fa sospitar si algú de la
directiva no en va obtenir benefici personal.
El segon
error, gravíssim, ha estat fer costat en solitari al Real Madrid en l’assumpte
del repartiment dels drets de televisió. Ajudant el seu màxim rival a perpetuar
una situació completament injusta, la directiva del Barça perjudica el seu
propi club perquè beneficia un que és més ric que nosaltres. El Barça hauria de
recolzar la resta de clubs per tal que el repartiment fos equitatiu. La riquesa
del Barça és la Masia i no l’hauria d’afectar que els altres tinguin més o
menys diners per fitxar, en canvi al Madrid li faria més mal no tenir aquests
ingressos cada any. Igualant les condicions per a tots, la Masia es tornaria
una riquesa més valuosa encara. Elemental, Mr. Watson.
El tercer
gran error va ser no donar suport a la Masia quan va arribar l’advertència de
la FIFA pels contractes dels joves. El club va guardar el fax de la FIFA en un
calaix i va fer una canallada indigna: utilitzar Amor, el llavors director de
la Masia, com boc expiatori. Amor era molt estimat pels entrenadors de la Masia
i venerat pels culés perquè havia estat el primer jugador de la Masia que havia
format part del llegendari Dream Team
de Johan Cruyff. Per rematar-ho, la directiva va fer cas un cop més del pitjor
equip jurídic que ha tingut mai el Barça i (com que han perdut tots els pleits
des de l’era Rosell) van tenir por d'enfrontar-se a la FIFA als
tribunals. El Barça tenia totes les de guanyar, perquè el que feia la FIFA
(perseguir només el Barça) era l’equivalent de multar només els cotxes amb
matrícula de Lepe. Oi que el Suprem donaria la raó als de Lepe? Amb menys
arguments però millors advocats, el Chelsea va guanyar el seu pleit contra la
FIFA als tribunals ordinaris per una sanció més grossa de dos anys per un sol
juvenil.
L’últim gran
error, que ja és la gota que vessa el vas, és el d’acusar la Masia de no donar
el to. Aquests
empresaris encorbatats que condueixen BMWs s’atreveixen a criticar els millors
educadors futbolístics del món, els paguen uns salaris de misèria, i després són
uns ineptes en la seva feina que és comprar i vendre jugadors. Thiago i Bartra, escapats per errors de contracte; Dani Alves, que va colar-los
una clàusula per anar-se’n lliure, encara riu. Samper, l’únic substitut natural
de Busquets, cedit. Comprem Alcàcer per 30 M€ quan és molt inferior a Nolito,
que triomfa a fora i no tenim diners per fer tornar. Haurien d’aprendre dels
seus homòlegs del Real Madrid, que cada any col.loquen petardos de la Fàbrica a
preus exorbitants, i dels caça-talents professionals del Sevilla i el Bayern.
En
definitiva, un club basat en el màrketing sempre tindrà uns fonaments lògics
molt febles perquè els diners no senten els colors del club i és un model
insostenible en competir amb tothom en el mercat. És un model que, segons
Gödel, no és complet. La gent de la Masia tenen un cor gran com una pilota de
futbol. Necessitem un model complet de club basat en els valors de la Masia,
dirigida per futbolistes que facin créixer el club sense sacrificar-ne ni l’estil
ni els valors educatius. Xavi fa poc va reclamar que el seu Barça del futur
funcionarà segons el “model Bayern”: President Piqué, director esportiu Puyol,
ell d’entrenador i Busquets de segon entrenador. El sistema de la Masia té una
lògica interna que ja ha adquirit la força d’un teorema i per això serà sempre el
cor del Barça.
No comments:
Post a Comment