Xavi ha estat un jugador d'estatura petita que amb el pas del temps s'ha convertit en un gegant del futbol, especialment per la seva fructífera associació amb Iniesta, un altre gegant de talla menuda. Explica la llegenda culer que un dia Guardiola va anar al Miniestadi amb Xavi per veure jugar les joves promeses i, assenyalant Iniesta, va fer una doble premonició, una de les més belles de l'univers blaugrana perquè relaciona en el temps els tres més grans migcampistes que ha produït la Masia: "Tu m'asseuràs a mi, però ell t’asseurà a tu". Anys més tard Guardiola va donar la batuta conjuntament a Xavi i a Iniesta, negant ell mateix el seu segon auguri, i va crear així un dels centres del camp més plàstics i dinàmics que s'han vist en la història del futbol. Cap altra parella de futbolistes ha expressat millor en el camp un dels postulats més sintètics del futbol que ens ha regalat Cruyff: "El centre del camp és el baròmetre del futbol". Durant l'època del Pep Team, el Barça va arribar amb aquests dos migcampistes a tal nivell de sincronització dels seus moviments que un hauria dit que la Masia utilitza ballarins i coreògrafs per entrenar els seus futbolistes. La característica més distintiva d'aquesta companyia de ballet era la increïble velocitat i precisió amb la qual es passaven la pilota, intercanviant les seves posicions quan era necessari. No aconseguien aquesta habilitat per la força física – tots dos són bastant més febles i petits que la majoria de centrecampistes – sinó per la tècnica del seu toc i la seva ràpida coordinació mental, gairebé telepàtica. "El nostre nivell de compenetració és tan alt que no necessitem paraules per avançar en el camp", va dir Xavi sobre Iniesta. "Quan ell puja, jo baixo; quan ell té la pilota, jo vaig a una posició lliure, i quan jo rebo la pilota, ell va a l'espai. És un simple ball".
Ho feien amb tal exactitud que es podien permetre el luxe de fer la major part de les passades en sentit horitzontal, simplement per mantenir la possessió de la pilota – un procediment que cansava als defensors i els feia perdre la seva concentració, com hipnotitzats pel moviment rítmic de la bola o pel moviment pendular dels jugadors del Barça. El gran defensor anglès John Terry va descriure molt bé com va haver de patir el futbol de possessió com a defensor: "No m'agrada jugar contra equips que toquen i toquen. Et passes tot el partit corrent darrere d'ells i és molt frustrant. Has d’estar molt concentrat tot el temps. Fas un error i et marquen un gol ".
En Xavi és un jugador amb un toc privilegiat – se l'ha vist esmorteir serveis de porteria amb l'exterior de la seva bota amb la tranquil·litat de qui s'està prenent un cafè – i que, amb la seva obsessió per no perdre la pilota apresa a La Masia des dels 11 anys, va desenvolupar una maniobra singular coneguda pel fan culer com "la volteta màgica" – amb la qual es treia de sobre els seus contraris a base de girar sobre si mateix com una baldufa. Així i tot, la part més hàbil del seu cos no és a dintre les seves bótes sinó en el seu cervell: Xavi va aprendre els fonaments del futbol posicional jugant a Futbol-7 de nen a la Masia i, més tard, quan Van Gaal el va pujar al primer equip, però va esclatar com una flor quan Rijkaard el va situar a deu metres de l'àrea, on les seves triangulacions fulgurants amb Iniesta, Ronaldinho i Messi van enlluernar el món. Xavi es distingia per la seva capacitat de pensar ràpid i jugar amb el cap alt, com molts grans migcampistes abans que ell, però per sobre d'ells ha mostrat una capacitat d'anàlisi pròpia d'un jugador d'escacs: podia intuir per on anava a discórrer la jugada cinc o sis tocs abans que tothom – accelerar el joc si calia filtrar una passada a Messi o pausar-lo si calia esperar que Alves pugés pel lateral –, controlant el tempo del joc com un Gran Mestre del futbol. Aquesta facultat seva era tan òbvia que el Barça jugava de dues maneres diferents: una amb Xavi – més ordenada i sempre seguint les pautes de l'estil – i l'altra sense. Xavi es va identificar tant amb el futbol de possessió del Barça que ja des de petit els seus entrenadors de la Masia li van descobrir una obsessió que el faria famós: "Es pot passar tot un partit sense perdre gairebé ni una pilota".
Aquests dies s'anunciarà que Xavi se'n va
definitivament del Barça per viure una última aventura futbolística i personal
en una lliga estrangera menor. Xavi
havia estat criticat darrerament – també des d'aquestes pàgines – perquè ja no
era el Xavi que marcava la diferència, per molt estil que aportés: però no era
culpa seva sinó de la biologia, i en tot cas la responsabilitat última era del
club. El
Barça hauria d'haver intentat convèncer aquest geni fa ja més d'un any que
passés al cos tècnic. En
lloc d'utilitzar el far de la seva ment per al bé del club, van deixar que la
seva ombra immensa espantés a Thiago i a Cesc i abrigués tot de tertúlies estèrils
sobre l’estil: l'estil el porten imprès en les seves bótes
els jugadors des de La Masia, amb la qual cosa la premissa que calia mantenir
Xavi per preservar l'estil era falsa. Esperar
que Zubizarreta i Martino – segurament els dos més grans incompetents que ha
tingut la direcció del club des de l'era Núñez i Gaspart – comprenguessin
aquestes subtileses lògiques hagués estat com demanar la lluna en un cove.
Recordem
la majoria de grans científics, personalitats i futbolistes pel seu cognom,
com és natural, perquè hi ha incomptables Alberts però només uns Einsteins,
infinits Johans però pocs Cruyffs. Com
el cantant català Raimon, Xavi – el diminutiu català de Xavier, sense cognom –
té entrada pròpia a la Wikipèdia: només hi ha un Xavi, immortalitzat ja en
desenes de milers de dorsals del Barça amb el 6 i de la Roja amb el 8 que corren per
tots els racons del planeta intentant imitar el Xavi original. Hem
de donar gràcies que Xavi sigui fill d'un futbolista de Terrassa i que fos
educat a La Masia; des
de llavors Xavi se sap representant d'un club i d’uns valors, i per això mai es
trauria la samarreta per lluir els seus tatuatges o els seus pectorals, ni se
li coneixen cap pujada de to ni cap conducta violenta en la seva dilatada
carrera esportiva. En
aquests temps convulsos en què la directiva s’ha venut mitja ànima a Qatar,
jugadors com Xavi salven la cara del "Més que un club" perquè ell
creu en aquest lema des del fons del seu cor. Va
omplir d'orgull a milions de catalans quan després de cada triomf de la Roja es va embolcallar amb la senyera
davant de les càmeres de tot el món per recordar, com va fer Raimon, que qui perd
els seus orígens perd la seva identitat. Però
també es va deixar estimar per gent de totes races i colors i recordarem amb
especial afecte la seva encomiable amistat amb Iker Casillas, l’amable porter
de l’etern enemic; ells
ens van ensenyar que el futbol, per ser un joc, ha de ser un exercici
fraternal, mai fratricida. La
de Xavi era una samarreta petita però la va vestir un gegant català del futbol.
Explicarem
als nostres néts que el Gegant del Pi es deia Xavi.
NOTA: Aquest bloc es molt jove! Ajuda’l a créixer compartint-lo amb els teus amics a Twitter i Facebook.
No comments:
Post a Comment