PENSO, ALESHORES SÓC DEL BARÇA

El Renaixement va ser el ressorgiment cultural que va començar a Florència al s. XIV i, expandint-se per Europa fins al s. XVII, va treure-la de la foscor de l'Edat Mitjana. És durant aquests segles que floreixen les primeres ments de la ciència occidental. Nicolau Copèrnic (1473-1543) mira el cel de la seva Prússia natal i dedueix que la Terra i els planetes giren al voltant del Sol, desafiant el model bíblic centrat en la Terra. El doctor belga Andrea Vesalius (1514-1554) també sorprèn els seus contemporanis en furgar en les entranyes de cadàvers, convertint-se així en pioner de l'anatomia humana. René Descartes (1596-1650), filòsof i matemàtic francès, formula el mètode del dubte com a base inquisitiva del coneixement; la seva declaració "Penso, aleshores existeixo" es considera un dels pilars fonamentals de la revolució científica. En aquesta època Galileo Galilei (1564-1642) fa precises observacions astronòmiques dels planetes, emprant ja el mètode científic – la formulació d'una hipòtesi i la seva comprovació experimental sistemàtica. Isaac Newton (1642-1727) il·lumina el món de la ciència amb el càlcul diferencial, les lleis de la mecànica i la Llei de la Gravitació. Van il·luminar tant l'enginy i la raó que el s. XVIII es va anomenar el Segle de les Llums.
 
El Barça i la Masia també han tingut el seu Renaixement amb la seva revolució científica. A principis dels 70 Espanya estava immersa en una Edat Mitjana futbolística on imperava la llei de la Fúria i la Raça. Els primers esclats de llum copernicans van sorgir de l'Ajax, la Florència del futbol, ​​i l'il·lustrat president del Barça Agustí Montal no va trigar a arreglar-lo: va contractar el seu entrenador, Rinus Michels, i el seu alumne més avançat, Johan Cruyff. És cert que el Futbol Total de Cruyff, el jugador, va fer molt més que els avançats mètodes i la pissarra de Michels per convèncer eternament a la parròquia blaugrana que aquesta primavera tenia raó. Quan Michels i Cruyff van marxar, el planter – elevat a un programa educatiu pel president Josep Lluís Núñez el 1979 – va començar a progressar com una illa renaixentista gràcies, principalment, a la tasca de Laureano Ruiz, Oriol Tort i Charly Rexach, que van fer meravelles amb els juvenils. Tothom recorda el gloriós equip d'Amor, Milla, Tito Vilanova, Jordi Roura, Busquets (pare de Sergio Busquets), Altimira, Najim i altres. Quan va tornar Johan Cruyff el 1988, com a entrenador, la Masia ja havia sortit de l'Edat Mitjana. Només faltava el mètode.

Cruyff, com a entrenador del primer equip, va demanar a la Masia que implementés una planificació racional del planter a gran escala, inspirada en el que ell havia vist funcionar durant dècades a l'Ajax, que consistia en ensenyar el mateix mètode d'entrenament i estil de joc a tots els xavals. La Masia va treballar molt dur en aquells anys i va produir el reguitzell de jugadors del futbol formatiu més excels de tots els temps: Milla, Amor, Guardiola, de la Penya, Puyol, Xavi, Iniesta, Piqué, Cesc, Messi, Alba, Bartra, Samper, Munir, Lee, etc. (no hi caben tots). Encara produeix a tot gas. Els jugadors del planter van esperonar un Dream Team ple de malabaristes (Laudrup, Romario, Koeman, Stóitxkov), contagiant l'entusiasme pel futbol d'atac i de possessió per tota Europa. Es podria dir que Cruyff va ser el Galileo Galilei de la Masia.

De la Masia va sortir Pep Guardiola, l'entrenador que va escometre la primera Planificació Total d'un primer equip, les noves lleis de la mecànica del Barça. Va saber analitzar les causes del pobre rendiment del curs anterior i va actuar en conseqüència: treure les "pomes podrides" del cistell (Ronaldinho i Deco, i més tard Eto'o). Va ser l'entrenador que va utilitzar més jugadors del planter, amb consistència matemàtica: en les temporades 2009-2010 i 2010-2011, la mitjana de jugadors del planter en l'onze inicial va ser exactament el mateix (6.32), i cada any va fer debutar 5 o 6 jugadors del planter (ni un més ni un menys). El club havia trobat el seu Newton. Treballador incansable, arribava el primer i se n'anava l'últim. Va fer personalitzar la preparació física i la dieta de cada jugador – especialment la de Messi, que fins llavors només menjava bistecs i llaminadures – i van baixar les lesions. Va eliminar les concentracions abans dels partits perquè els jugadors passessin més temps amb les seves famílies i menys jugant a la Xbox en un hotel. Guardiola es va inventar en el seu amic d'infància Manel Estiarte la figura del mediador. Però Manel no és un qualsevol: és una llegenda viva del waterpolo – ha competit ni més ni menys que en 6 olimpíades, 578 partits internacionals, i fins i tot Messi s'agenolla davant el seu medaller. Manel és un tipus modest, de somriure amable i poques paraules. Quan escoltava els jugadors, Manel en realitat els feia de psicòleg furtiu. Pep va contractar un reduït grup de col·laboradors íntims perquè l'ajudessin en la preparació tàctica dels partits fent servir vídeotecnologia puntera. Domènec Torrent i Carles Planchart viatjaven per gravar una mitjana de sis partits per cada rival al qual s'havia d'enfrontar el Barça. Però insatisfet amb l'enquadrament parcial que ofereixen les imatges de televisió, el Pep els va demanar més tard que filmessin els partits en mode panoràmic i alta definició, per poder visualitzar tots els jugadors de cop. Aquest material era processat digitalment i acoblat amb imatges de televisió en DVDs personalitzats per a cada jugador (especialment per als defenses), perquè estiguessin millor preparats en cada zona del terreny. Guardiola va escollir com a assistent a Tito Vilanova – amic dels seus temps a la Masia –, que havia entrenat l'equip cadet de Piqué, Cesc Fàbregas i Messi i era un brillant estrateg a pilota parada. De tota aquesta metodologia en va néixer un equip que és considerat un dels millors equips de la història per la bellesa i espectacularitat del seu joc d'atac, pel seu palmarès i per haver format la columna vertebral de la selecció nacional, guanyadora d'un Mundial i dues Eurocopes.
 
Tot això ha desaparegut amb Zubizarreta i el seu equip, amb els quals s'ha esfumat el sentit comú i la planificació racional. L'actual junta no sembla adonar-se del paper històric del Barça i la responsabilitat que això comporta en les decisions a prendre. Cap altre club del món, en transformar el seu planter i emprendre un Renaixement en el seu estil de joc, ha revolucionat al seu torn el futbol de tants altres països. Tanmateix, es va prendre la decisió de continuar amb Tito Vilanova malalt en el càrrec, una decisió delirant donada la seva malaltia. Es va procedir a fitxar un entrenador inexpert en el futbol europeu i desconeixedor de la Masia, el Tata Martino. En tota la temporada, Martino només ha utilitzat tres futbolistes del filial sumant una miserable mitjana de 24 minuts a l'any per jugador del planter, 8 vegades menys que la mitjana dels cinc cursos anteriors i 12 vegades menys que la mitjana de Tito i Roura en la temporada 2012-2013. No consta que Martino fes cap anàlisi de la plantilla en arribar al Barça, al contrari: "un futbolista pot jugar a futbol fins als 35 anys", va dir per amnistiar Puyol, Xavi i Alves, els jugadors de més de trenta anys que han estat assenyalats perquè el seu cos ja no respon com abans. Com que Martino és de la vella escola, han tornat les maleïdes concentracions. Ja no impera la lògica i l'anàlisi pre-partit amb alta tecnologia sinó la fanfarronada sense més: "no estàvem interessats en què Messi participés". Per alguna cosa a les xarxes socials se'l coneix com "el paTata Martino". Arribada la crisi, els jugadors no tenen a qui recórrer perquè a Zubi se li va oblidar de preguntar-li a Martino si tenia un substitut per l'essencial Manel Estiarte.

Tots els grans clubs del món són grans per la passió dels seus seguidors i els seus jugadors, però la immensa majoria deuen les seves etapes de glòria a casualitats de la història. Cruyff i Guardiola, en canvi, van assentar els fonaments metodològics del Barça; la grandesa es basa en què la Masia sustenta al primer equip amb excel·lents joves jugadors. Ara Zubi es planteja una renovació de la meitat de l'equip (que inclou considerar transferibles a Cesc i a Pedro, ànimes destacades dels rondos del Barça) quan la responsabilitat per l'enfonsament de l'equip és seva per no haver sabut anticipar l'efecte devastador que ha tingut la previsible baixada de rendiment dels futbolistes de més edat. Tot per no pensar. Ibrahimovic va creure insultar Guardiola quan el va anomenar filòsof; però el gran migcampista italià Andrea Pirlo argumenta en el seu llibre "Penso, aleshores jugo" que titllar-lo de filòsof és més aviat una lloança. Mentre va tenir un filòsof per entrenador, el Barça va ser el far del Segle de les Llums.

Traducció d’Imma Cabotí (Casal Català de Minnesota).

 
NOTA: Aquest bloc es molt jove! Ajuda’l a créixer compartint-lo amb els teus amics a Twitter i Facebook.

No comments:

Post a Comment