El Barça i la Masia també han tingut el seu Renaixement amb la seva
revolució científica. A principis dels 70 Espanya estava immersa en una Edat
Mitjana futbolística on imperava la llei de la Fúria i la Raça. Els primers
esclats de llum copernicans van sorgir de l'Ajax, la Florència del futbol, i
l'il·lustrat president del Barça Agustí Montal no va trigar a arreglar-lo: va
contractar el seu entrenador, Rinus Michels, i el seu alumne més avançat, Johan
Cruyff. És cert que el Futbol Total de Cruyff, el jugador, va fer molt més que
els avançats mètodes i la pissarra de Michels per convèncer eternament a la
parròquia blaugrana que aquesta primavera tenia raó. Quan Michels i Cruyff van
marxar, el planter – elevat a un programa educatiu pel president Josep Lluís
Núñez el 1979 – va començar a progressar com una illa renaixentista gràcies, principalment,
a la tasca de Laureano Ruiz, Oriol Tort i Charly Rexach, que van fer meravelles
amb els juvenils. Tothom recorda el gloriós equip d'Amor, Milla, Tito Vilanova,
Jordi Roura, Busquets (pare de Sergio Busquets), Altimira, Najim i altres. Quan
va tornar Johan Cruyff el 1988, com a entrenador, la Masia ja havia sortit de
l'Edat Mitjana. Només faltava el mètode.
Cruyff, com a entrenador del primer equip, va demanar a la Masia que
implementés una planificació racional del planter a gran escala, inspirada en
el que ell havia vist funcionar durant dècades a l'Ajax, que consistia en
ensenyar el mateix mètode d'entrenament i estil de joc a tots els xavals. La
Masia va treballar molt dur en aquells anys i va produir el reguitzell de
jugadors del futbol formatiu més excels de tots els temps: Milla, Amor,
Guardiola, de la Penya, Puyol, Xavi, Iniesta, Piqué, Cesc, Messi, Alba, Bartra,
Samper, Munir, Lee, etc. (no hi caben tots). Encara produeix a tot gas. Els
jugadors del planter van esperonar un Dream
Team ple de malabaristes (Laudrup, Romario, Koeman, Stóitxkov), contagiant
l'entusiasme pel futbol d'atac i de possessió per tota Europa. Es podria dir
que Cruyff va ser el Galileo Galilei de la Masia.
De la Masia va sortir Pep Guardiola, l'entrenador que va escometre la
primera Planificació Total d'un primer equip, les noves lleis de la mecànica
del Barça. Va saber analitzar les causes del pobre rendiment del curs anterior
i va actuar en conseqüència: treure les "pomes podrides" del cistell
(Ronaldinho i Deco, i més tard Eto'o). Va ser l'entrenador que va utilitzar més
jugadors del planter, amb consistència matemàtica: en les temporades 2009-2010
i 2010-2011, la mitjana de jugadors del planter en l'onze inicial va ser
exactament el mateix (6.32), i cada any va fer debutar 5 o 6 jugadors del
planter (ni un més ni un menys). El club havia trobat el seu Newton.
Treballador incansable, arribava el primer i se n'anava l'últim. Va fer
personalitzar la preparació física i la dieta de cada jugador – especialment la
de Messi, que fins llavors només menjava bistecs i llaminadures – i van baixar
les lesions. Va eliminar les concentracions abans dels partits perquè els jugadors
passessin més temps amb les seves famílies i menys jugant a la Xbox en un hotel. Guardiola es va
inventar en el seu amic d'infància Manel Estiarte la figura del mediador. Però
Manel no és un qualsevol: és una llegenda viva del waterpolo – ha competit ni
més ni menys que en 6 olimpíades, 578 partits internacionals, i fins i tot
Messi s'agenolla davant el seu medaller. Manel és un tipus modest, de somriure
amable i poques paraules. Quan escoltava els jugadors, Manel en realitat els feia
de psicòleg furtiu. Pep va contractar un reduït grup de col·laboradors íntims
perquè l'ajudessin en la preparació tàctica dels partits fent servir vídeotecnologia
puntera. Domènec Torrent i Carles Planchart viatjaven per gravar una mitjana de
sis partits per cada rival al qual s'havia d'enfrontar el Barça. Però
insatisfet amb l'enquadrament parcial que ofereixen les imatges de televisió,
el Pep els va demanar més tard que filmessin els partits en mode panoràmic i
alta definició, per poder visualitzar tots els jugadors de cop. Aquest material
era processat digitalment i acoblat amb imatges de televisió en DVDs
personalitzats per a cada jugador (especialment per als defenses), perquè
estiguessin millor preparats en cada zona del terreny. Guardiola va escollir
com a assistent a Tito Vilanova – amic dels seus temps a la Masia –, que havia
entrenat l'equip cadet de Piqué, Cesc Fàbregas i Messi i era un brillant estrateg
a pilota parada. De tota aquesta metodologia en va néixer un equip que és
considerat un dels millors equips de la història per la bellesa i
espectacularitat del seu joc d'atac, pel seu palmarès i per haver format la
columna vertebral de la selecció nacional, guanyadora d'un Mundial i dues
Eurocopes.
Tot això ha desaparegut amb Zubizarreta i el seu equip, amb els quals s'ha
esfumat el sentit comú i la planificació racional. L'actual junta no sembla
adonar-se del paper històric del Barça i la responsabilitat que això comporta
en les decisions a prendre. Cap altre club del món, en transformar el seu
planter i emprendre un Renaixement en el seu estil de joc, ha revolucionat al
seu torn el futbol de tants altres països. Tanmateix, es va prendre la decisió
de continuar amb Tito Vilanova malalt en el càrrec, una decisió delirant donada
la seva malaltia. Es va procedir a fitxar un entrenador inexpert en el futbol
europeu i desconeixedor de la Masia, el Tata Martino. En tota la temporada,
Martino només ha utilitzat tres futbolistes del filial sumant una miserable mitjana
de 24 minuts a l'any per jugador del planter, 8 vegades menys que la mitjana
dels cinc cursos anteriors i 12 vegades menys que la mitjana de Tito i Roura en
la temporada 2012-2013. No consta que Martino fes cap anàlisi de la plantilla
en arribar al Barça, al contrari: "un futbolista pot jugar a futbol fins
als 35 anys", va dir per amnistiar Puyol, Xavi i Alves, els jugadors de
més de trenta anys que han estat assenyalats perquè el seu cos ja no respon com
abans. Com que Martino és de la vella escola, han tornat les maleïdes
concentracions. Ja no impera la lògica i l'anàlisi pre-partit amb alta
tecnologia sinó la fanfarronada sense més: "no estàvem interessats en què
Messi participés". Per alguna cosa a les xarxes socials se'l coneix com
"el paTata Martino". Arribada la crisi, els jugadors no tenen a qui
recórrer perquè a Zubi se li va oblidar de preguntar-li a Martino si tenia un
substitut per l'essencial Manel Estiarte.Tots els grans clubs del món són grans per la passió dels seus seguidors i els seus jugadors, però la immensa majoria deuen les seves etapes de glòria a casualitats de la història. Cruyff i Guardiola, en canvi, van assentar els fonaments metodològics del Barça; la grandesa es basa en què la Masia sustenta al primer equip amb excel·lents joves jugadors. Ara Zubi es planteja una renovació de la meitat de l'equip (que inclou considerar transferibles a Cesc i a Pedro, ànimes destacades dels rondos del Barça) quan la responsabilitat per l'enfonsament de l'equip és seva per no haver sabut anticipar l'efecte devastador que ha tingut la previsible baixada de rendiment dels futbolistes de més edat. Tot per no pensar. Ibrahimovic va creure insultar Guardiola quan el va anomenar filòsof; però el gran migcampista italià Andrea Pirlo argumenta en el seu llibre "Penso, aleshores jugo" que titllar-lo de filòsof és més aviat una lloança. Mentre va tenir un filòsof per entrenador, el Barça va ser el far del Segle de les Llums.
– Traducció d’Imma Cabotí (Casal Català de Minnesota).
NOTA: Aquest bloc es molt jove! Ajuda’l a créixer compartint-lo amb els teus amics a Twitter i Facebook.
No comments:
Post a Comment