LA TEORIA GENERAL DEL BARÇA

L’any 1916, Albert Einstein va publicar la Teoria General de la Relativitat, una revolucionària descripció de la força de la gravetat com una propietat geomètrica de l'espai-temps. A Einstein se li va ocórrer la seva Teoria General en imaginar-se que una persona dins d'un ascensor caient en caiguda lliure no seria capaç de sentir el seu propi pes, i per tant no li seria possible distingir si és que no hi ha gravetat o si és que està accelerant-se igual que l'ascensor, el seu únic sistema de referència. Per tant, la gravetat és només una forma d'acceleració generada per la presència de massa. Utilitzant el càlcul de tensors (amb matrius de quatre dimensions), Einstein va poder derivar les equacions de camp que prediuen la intensitat de la gravetat en funció de la distribució de masses. A diferència de la Teoria de la Gravetat de Newton, les equacions d'Einstein prediuen amb gran exactitud fenòmens com la precessió anòmala del periheli de Mercuri, les lents gravitacionals que corben la llum de les estrelles, i les dilacions temporals causades per la gravetat, entre molts altres.

Johan Cruyff va portar al Barça des del seu Ajax natal, primer com a jugador i després com a entrenador, una nova concepció geomètrica de l'esport rei coneguda com Futbol Total que es basa en la cooperació mútua de tots els jugadors en totes les posicions del camp. Assimilant el Futbol Total com l'estil-bandera del club, el Barça va guanyar 14 lligues, 7 Copes del Rei i 5 Copes d'Europa des que va arribar Cruyff al Barça com a entrenador fa gairebé 30 anys (un èxit si ho comparem amb les 9 lligues, 4 Copes del Rei i 5 Copes d'Europa del Reial Madrid en el mateix període), i va exportar el seu futbol de possessió a la majoria de clubs i acadèmies de futbol del món.

Però el Barça ara està en caiguda lliure i no hi ha un Einstein al Barça per resoldre les equacions del que està passant al camp. L'entrenador depèn de la gravitació de Messi, Suárez i Neymar des del primer dia però al tensor de la MSN li falta una dimensió per assolir el seu Futbol Total quan algun element essencial de la mitjana (llegiu Busquets o Iniesta) no hi és: davant la Juve a Torí, Luis Enrique va cometre la pífia més gran de la seva carrera en lliurar les claus del mig del camp a Mascherano, i després a André Gomes – tenint a Denis Suárez, molt més fi en el control i elaboració que el jefecito i el portuguès – i la del carril esquerre a Mathieu en lloc de a Jordi Alba. Vaig veure el partit a Costa Rica, i allà em vaig trobar amb dotzenes d'aficionats del Barça que em preguntaven espaordits per què havien jugat Mascherano i Mathieu. És de sentit comú. Fins els nens i les pedres saben que Mascherano i Gomes no estan capacitats per a aquesta tasca cerebral i tècnica de migcampista del Barça, i que Alba és molt, però que molt millor que Mathieu. En el tercer gol, el comentarista d’ESPN Amèrica Central es va burlar de Mascherano, el qual va forcejar amb l'alt Chiellini però no va poder evitar que aquest rematés a plaer sense ni tan sols aixecar els peus de terra: "Sembla que Mascherano juga a un altre esport". La jugada posa en dubte la tasca d'Unzué, al qual se li suposen dots d'estratega brillant en accions a pilota aturada, i qüestiona la seva possible candidatura a primer entrenador. No ajuda a Unzué que Luis Enrique segueixi insistint que no veu cap error tàctic en el partit de Torí: quan l'entrenador és l'únic entre milions de fans del Barça, des de Barcelona a Amèrica, que no aprecia errors tan elementals, és que potser el cos tècnic no tingui la capacitat per continuar.

Ho va advertir Cruyff, el "Pitàgores del futbol", mil i una vegades: al futbol es juga principalment amb el cervell; no és qüestió de córrer molt sinó d'estar en el lloc precís en l'instant precís; "el centre del camp és el baròmetre del futbol"; i cal cuidar l'estil, les equacions del qual es formulen a la Masia. Ho van entendre Guardiola i Tito: van cuidar l'ascensor de la Masia en donar minuts als jugadors del planter perquè es formessin al Camp Nou i despuntessin. No així Luis Enrique. La seva pedestre "Teoria de les Rotacions" és mesquina perquè està dissenyada per optimitzar el rendiment d'uns pocs, sacrificant uns altres.

Si cal ser justos, mai cap entrenador del Barça ha gestionat bé els minuts de les "estrelles en declivi". A Puyol se’l va renovar quan ja estava atrotinat i llavors ja no va ser possible fitxar Thiago Silva, generant una llarguíssima "crisi del central" que ha durat fins a l'arribada d’Umtiti. També la retirada de Xavi es va eternitzar i tant Thiago com Cesc es van afartar de fer cua a la banqueta quan ja eren internacionals, i la seva marxa va generar la present "crisi de la mitja" perquè se'ls va substituir per jugadors inferiors com Mascherano, Rakitic i Gomes – que a sobre van tapar la progressió de grans migcampistes com Samper i Denis Suárez (tots dos van ser cedits). Després els van faltar minuts a molts altres, com Bartra i Nolito (venuts incomprensiblement), i ara a Lee.

El problema de fons és que el Barça és ara mateix una gran empresa de futbol gestionada per gent sense experiència futbolística. Haver obtingut un màsters en empresarials als Estats Units i haver jugat a bàsquet o al waterpolo no hauria de ser suficient, per molt que abundi en aquesta directiva – compari’s amb el magnífic equip que té el Bayern. La nefasta gestió de l'anterior director esportiu (Zubizarreta), que no va saber anticipar la crisi del central ni la de la mitja i va culpar canallescament als directors de la Masia pels contractes a menors, tampoc ha millorat amb la de Robert, un ex-valencianista que sembla més preocupat amb negociar traspassos mediocres amb el València (Munir, Mathieu, Gomes, Alcàcer) que amb l'excel·lència del Barça. Els que clamen que la Masia ja no produeix talent al ritme d'abans – una afirmació tendenciosa amb poca força estadística – es neguen a veure que la directiva ha escampat aquest mateix talent pels grans equips d'Europa i ha portat a canvi a jugadors que no haurien passat mai l'exigent filtre del Barça B. Caldrà esperar a un futur amb Piqué de president per veure un Barça gestionat per la Masia, per la Masia.

És clar que les rotacions són necessàries, però amb una declaració d'intencions diametralment oposada. En el seu moment, s'hauria d'haver fet rotar a Xavi no simplement "per descansar el Xavi" sinó perquè poguessin jugar Cesc i Thiago. Les rotacions haurien d'estar dissenyades per a la projecció professional dels jugadors del planter (i altres joves fitxatges), no simplement per al descans nobiliari dels titulars. Els tècnics haurien de mostrar a les vaques sagrades que els minuts cedits als joves beneficien a l'equip, ja que quan un titular es lesiona l'equip té una peça de recanvi amb ADN blaugrana. És imperatiu que el nou entrenador del Barça sàpiga combinar els minuts dels joves amb els de les estrelles, restituint l'ascensor de la Masia que, com el d'Einstein, produeix la sensació d'anul·lar totes les forces exteriors. El paper de l'entrenador del Barça hauria de ser el de distribuir als jugadors adequats en el terreny de joc –  com si es tractés de masses en l'espai-temps – i deixar que el tensor del futbol d'atac ideat per la Masia posi en marxa els ressorts còsmics dels seus moviments. És urgent que arribi un nou entrenador que ens retorni a l'espai-temps del Futbol Total voltant del qual ha de gravitar al Barça.