La
pólvora és una mescla de sulfur, carbó i nitrat de potassi inventada per
casualitat per alquimistes xinesos al segle IX d.C. mentre estaven intentant
trobar una poció contra la immortalitat. L’invent no va tardar a arribar a oïdes
d’Occident, on ja se’n troben mencions escrites el s. XIII. La gran capacitat
d’ignició de la pólvora s’ha fet servir per a la propulsió de bales de canó i
d’escopeta, per a la mineria, i per finalitats lúdiques, com petards i coets de
focs artificials.
El 4 de gener del 2015, el Barça era
una ànima en pena que acabava de perdre un partit contra la Reial Societat
(1-0), amb una mitja desorientada que no pressionava, una defensa que feia
aigües, i a quatre punts del Madrid. Però, de cop i volta, l’equip es va
revifar miraculosament com si hagués rebut una misteriosa càrrega de pólvora
futbolística. Què ha contribuït a la millora del joc de manera tan sobtada?
En primer lloc, el director esportiu,
Andoni Zubizarreta, va ser cessat el 5 de gener després d’unes discrepàncies
amb la presidència. A Zubizarreta ja se l’havia culpat de la falta de
planificació que va portar al club a perdre els dos migcentres de la Masia que havien
d’haver heretat la línia de Xavi i Iniesta – Thiago i Cesc, que van passar a
reforçar el Bayern i el Chelsea, temuts rivals europeus –; i de la falta de la
planificació de la defensa que va portar a renovar a Puyol quan ja no estava
per jugar i a no fitxar una alternativa seriosa quan encara s’hi era a temps. Contra
el sentit comú, també havia mantingut en el càrrec un entrenador amb càncer. Els
seus crítics li discutien fins les credencials de director esportiu, perquè en
el seu anterior i únic càrrec similar, a l’Athletic de Bilbao, la seva gestió
havia estat desastrosa. Però la realitat més actual és que Zubizarreta (com a
representant de la junta i la presidència) era odiat a la Masia després que n’hagués
destituït el seu director Guillermo Amor, venerat pel vestuari i els aficionats
per la seva condició d’heroi del Dream
Team i molt respectat a la Masia per la seva gran gestió en els millors deu
anys de la cantera. Davant de la premsa,
Zubi citava a Gandhi i se les donava d’entendre la filosofia del Barça, però no
va entendre que el Barça i la seva cantera són una família tan complexa i unida
com els Corleone. Zubi va gosar acomiadar primer el gran fisioterapeuta Emili
Ricart i després l’utiller Txema Corbella (que feia 32 anys que treballava amb
el primer equip), tots dos íntims de la majoria de jugadors. (Amor, Ricart i
Corbella tenien en comú que mantenien una gran amistat amb Guardiola, amb qui
el club havia partit peres, o sigui que tot sembla indicar que la direcció
s’havia llançat a una insensata purga estalinista.) Tots els equips tenen un
esperit intangible que fa que funcionin millor quan la moral està alta, i pel
Barça Zubizarreta era com un núvol tòxic que planava sobre el primer equip i la
Masia. No pot ser casualitat que el mateix dia que Zubi va marxar, l’equip comencés
a jugar amb aquesta alegria renovada.
En segon lloc, al final s’haurà de
reconèixer que la planificació és un dels forts de Luis Enrique. Per començar
no va fer gira d’estiu per no sobrecarregar les cames dels jugadors després del
Mundial. El temps li ha donat la raó amb les rotacions del dimoni: Ancelotti,
que semblava tan assenyat i li agrada de perfilar un “equip de gala” (com a Guardiola),
ha acabat deixant la seva plantilla feta puré a base de lesions – el Madrid sí
que va fer gira d’estiu –, i en canvi els del Barça galopen frescos com
corcells. Ara és la moral del Madrid la que està per terra: Ramos i Pepe
lesionats durant mesos, els registres golejadors de CR7 van disminuint, amb 30
anys i el genoll que li fa figa – més els rumors que Florentino Pérez se’l vol
vendre –, i la seva nòvia Irina Shayk l’acaba de deixar. N’hi ha per
deprimir-se: Irina era un bombó. Com que la moral del Barça i la del Real
Madrid estan unides per la llei dels vasos comunicants, això ha acabat d’animar
més els jugadors del Barça. Resultat: Messi tot sol ja porta més gols i més
assistències durant el 2015 que tota la famosa “BBC” (Benzema, Bale, CR7)
junta.
En tercer lloc, el Barça torna a
tenir una parella de centrals sòlida. Qualsevol permutació de Piqué / Mascherano
/ Bartra funciona bé. El central del Pep
Team va passar una temporada que no parava de voler cridar l’atenció amb
bombes fètides, concerts amb la Shakira i altres activitats extra-curriculars en
plan infantil. Ara Piqué torna a estar centrat i es nota, potser per la seva
nova responsabilitat de pare. No m’estranyaria que ara els jugadors del Barça
mengessin més verdura i fruita per donar exemple als petits a casa, i per això
han baixat les lesions. “Sempre intento menjar bé durant tota
la setmana, ja que és molt important”, ha dit Messi. “No és el mateix menjar
segons quins aliments amb 18 o 20 anys que ara que en tinc 27”. Piqué torna
a ser el gegant amb peus de ballarina (la descripció no és meva) que està
pertot arreu i fins marca gols de corner. També Mascherano ha millorat: tots
dos centrals han entès que les pilotes llargues no són els seu fort i han
deixat d’abusar-ne. Si al Barça ara li fan pocs gols és gràcies a la capacitat
d’anticipació i a la intel.ligència posicional dels dos centrals titulars, als tackles de Mascherano, i a l’altura de
Piqué i Bartra. (Que consti que prefereixo Bartra que Mascherano com a central,
per la precisió de la passada, però faig constar la millora; Mascherano seria
millor com a lateral dret, on l’altura no és un problema, i on el tackle, escombrant cap al fora de banda,
ha estat des de sempre la jugada de manual per tallar la penetració de l’extrem.)
En quart lloc – i potser el més
important –, la millora del Barça ha coincidit amb una millora posicional de
Messi, que ha trobat un lloc una mica més endarrerit per desenvolupar el seu
millor joc – lògicament ja no tant explosiu com als seus 17 anys, però irradiant una intel·ligència superlativa per a la passada. La nova ubicació sembla més mèrit del geni de Messi que el
fruit d’una anàlisi profunda de l’entrenador (“A Messi li donem llibertat
total”). Tenim davant nostre a un nou Pitàgores del Futbol. Pels que van fruir
del Dream Team, és molt fàcil
d’explicar: Messi juga ara de Laudrup. Al contrari que Cruyff i Guardiola, que
van instaurar un estil basat en migcampistes cerebrals, Luis Enrique prefereix
els migcampistes tot-terreny com Rakitic i Rafinha. Ara la sala de màquines perd pilotes fàcils i ha minvat en qualitat d'elaboració perquè Luis Enrique va fitxar Rakitic quan Kroos volia venir al Barça i no acaba de confiar en la gran ment que puja de La Masia, Sergi Samper, però la majoria dels dies aquest Messi-Laudrup arregla el pastitx. Així, jugant
just per darrera dels davanters, Messi pot escollir si ajuda els migcampistes
per fer superioritat numèrica, si utilitza la seva tècnica privilegiada per fer
una assistència magistral a Neymar o Suárez, o si fa servir la seva velocitat,
dríbling o xut per trencar la defensa ell mateix. S’han multiplicat les
opcions. Per una banda, així es pot fer bon ús de la millor passada llarga de
tot l’equip (la de Messi) per fer canvis de joc precisos i assistències letals.
I per una altra banda, quan es llança un contraatac, es busca a Messi al
migcamp perquè, de cop i volta, el contraatac s’acceleri i sigui molt més
letal. Messi s’ha multiplicat a ell mateix, i amb ell a Neymar, a Suárez i a
tot el Barça. Quan l’estrella està feliç, l’esperit de l’equip fa alquímia amb
la pilota al voltant d’ell i redescobreix la pólvora.
NOTA: Aquest bloc es molt jove! Ajuda’l a créixer compartint-lo amb els teus amics a Twitter i Facebook.
No comments:
Post a Comment