ÍCAR TORNA A VOLAR

Els humans han somiat amb volar des de temps immemorials. En la mitologia grega, l'artesà Dèdal confecciona per a ell i pel seu fill Ícar unes ales de cera i plomes per poder escapar del laberint on també està atrapat el monstre Minotaure. Abans de volar, adverteix al seu fill que no ha de volar prop del Sol o les seves ales es fondran, però el jove està tan absort en el plaer de volar que s'oblida de l'advertència i vola tan alt que s'acosta massa al Sol, amb la qual cosa es fonen les ales i cau al mar. Les ales d'Ícar van inspirar molts inventors, que durant segles van desenvolupar models primitius d'ales delta per tirar-se des de dalt d'arbres o torres, sovint amb finals tràgics. Leonardo da Vinci també va inventar unes ales, encara que mai va arribar a provar-les, i va deduir que un objecte ofereix tanta resistència a l'aire com l'aire a l'objecte – una conclusió que va anticipar en dos-cents anys el principi d'acció i reacció de Newton.

La Masia és el taller on els Dédals i els Leonardos da Vinci del futbol de formació fabriquen ales perquè els joves futbolistes puguin posar-se a volar cap al Camp Nou. Allí, quan aterren, demostren que el que van aprendre des de nens a La Masia els ha preparat per executar moviments sincronitzats amb el seu equip de manera semblant a com una companyia de ball educa els ballarins des de molt joves a controlar el seu cos al so de la coreografia. Al club li agrada i li convé aquest model educatiu perquè, així, els xavals que vénen de la Masia juguen de memòria i, de passada, estimen tant el club que es desviuen per quedar-s'hi per sempre.

Alguna cosa passa amb l'execució del model quan dues de les perles del planter, Thiago i Cesc, han decidit marxar del club. Per a tots dos arribar al Camp Nou va ser la il·lusió de la seva vida, com per Ícar volar, però cap dels dos no va arribar a quallar com a titular i es van estavellar – alguns insisteixen que perquè van tenir la mala sort de coincidir amb Xavi i Iniesta, el Sol que il·luminava llavors l'Estadi i que va fondre les seves ales. Cesc Fàbregas ha marxat dues vegades del Barça. El Barça, amb els seus presidents que amaguen contractes foscos amb Qatar i amb el Brasil, deu fer una certa por. La Premier, en canvi, és com el cel per a un futbolista senzill i vertical com Cesc. Però les comparacions de Cesc i Thiago amb Xavi i Iniesta ("No està al seu nivell", "No baixa a defensar") van ser sempre roïns perquè oblidaven que jugant menys minuts (sense dir ni piu) Cesc feia més gols que els altres dos junts, ja que té una arribada i un xut envejables; i Thiago és un artista com pocs. També a Iván de la Peña se'l criticava amb aquest tipus de rumorologia i encara enyorem les seves genialitats. Cap tècnic va dir "I Cesc?" cada vegada que Xavi es posava en evidència fallant (com era habitual) un tir lliure, mentre tenia al seu costat un dels millors executors de faltes de la història de la Premier. Xavi i Iniesta han estat enormes jugadors, però també ho són Cesc i Thiago – i la vida d'un futbolista és massa curta per passar-se-la xupant banqueta. Cesc i Thiago van marxar simplement perquè van entendre que els tècnics i la directiva havien decidit allargar artificialment la vida esportiva de Xavi, que ja fa un any que no hauria de jugar al Barça. El Xavi ja és una llegenda, però les seves cames no són eternament joves.

El cas de Cesc Fàbregas posa en evidència la pèssima gestió de la Masia per part de la directiva. Van valorar Cesc a la baixa en funció del seu pobre rendiment en un any en què tot l'equip va tenir un rendiment desastrós. Dada correcta, conclusió errònia: falta profunditat d'anàlisi. La directiva s'ha vantat del balanç positiu del traspàs de Cesc i per ocupar la seva posició han fitxat Rakitic, un migcampista que (com Koke) pot fer de tirita perquè té bon toc i fons físic – però per jugar al centre del camp del Barça cal ser més que bo: cal tenir l’excel·lent visió de passada de Cesc o de Thiago. Aquesta directiva no entén que, precisament perquè l'ADN Barça triga anys a cultivar-se, la pèrdua d'un jugador de La Masia sempre suposa una tragèdia per al primer equip, i en qualsevol cas (abans de presumir com idiotes) al guany econòmic cal restar-hi l'efecte reforçador d'un rival europeu. El Chelsea (al capdavant de la Premier gràcies a les passades de Cesc) és ara un rival molt perillós, i si el Chelsea eliminés el Barça de la Champions el traspàs de Cesc deixaria de ser un èxit econòmic.

Ens queda una lectura positiva. En realitat, Cesc i Thiago – i tots els joves del planter que triomfen a fora – contribueixen a perpetuar la noció que La Masia és, de lluny, la millor acadèmia de futbol del planeta. D’aquí un segle es dirà que els grans futbolistes de l'època es fabricaven a Barcelona. Ara, al Chelsea, Cesc torna a meravellar els aficionats amb les seves assistències i això – que Ícar torni a volar – a molts culers ens omple d'orgull. Cada gol, cada assistència de Cesc i Thiago recorden al món que el llegat de la Masia és molt més gran que tots els títols del Barça i també que tots els seus directius. Els fills dels nostres fills encara parlaran de Cesc i Thiago, els jugadors que van tocar el Sol fora del Barça, però ja ningú sabrà qui era aquest ridícul director esportiu anomenat Zubi.