Després de la desastrosa actuació contra Holanda d'un Xavi massa veterà per al futbol d'elit i d'un Piqué que para més atenció a Shakira que als seus adversaris, Del Bosque va moure fitxa i els va manar a la banqueta per donar entrada a Javi Martínez i Pedro, uns canvis que auguraven un moviment més àgil tant de les línies de l'equip com de la pilota. I així va ser durant els primers 20 minuts: Espanya va recuperar amb la passada ràpida pel terra la seva firma d'identitat, amb triangulacions fulgurants a primer toc entre Busquets, Iniesta i Silva que trencaven la intensa pressió de Xile i recordaven altres temps amb il·lusió. No obstant això, l'equip no va pressionar i Del Bosque no va alterar el dibuix bàsic de la Roja, basat en el doble pivot (Busquets i Xabi Alonso), que s'ofega en si mateix perquè resta un atacant quan més ho necessita l'equip. Així, les triangulacions en la línia de tres quarts no van tenir resolució perquè la selecció juga coixa sense aquest tercer davanter per al qual va ser dissenyada la bastida tàctica del Barça. Els defenses de Xile, més joves i ràpids, van ser un malson per a Pedro i Costa; els seus intents de dríblings van ser sempre avortats amb destresa i punt d'honor pels xilens. I al final l'edat va tornar a decidir el partit una altra vegada. Xabi Alonso va tenir dues ocasions que van poder canviar el partit, però després del lliurament garrafal del donostiarra que va propiciar el primer gol de Xile i una entrada en la qual es va guanyar una targeta groga per arribar tardíssim, va causar que Del Bosque l'hagués de canviar (per Koke) al descans, quan ja era massa tard (0-2). Iker tampoc no va mostrar aquells reflexes de gat a què ens tenia acostumats en cap dels dos gols de Xile – i ja no diguem en els d'Holanda. L’edat, l’edat, l’edat: un factor que ha anat augmentant progressivament des de l’Eurocopa del 2008 (26.1 de mitjana), a Sudàfrica 2010 (26.8), a l’Eurocopa del 2012 (27.1). Contra Holanda el promig es va situar als 28.3 i contra Xile (amb l’entrada correctiva de Javi Martínez i Pedro) als 27.4, però a la banqueta hi havia quatre jugadors joves (De Gea, Fàbregas, Koke i Mata) que promitjaven 24.5 anys i només va ser-ne utilitzat un (Koke), durant 45 minuts.
Quina és la responsabilitat de Del Bosque en aquest desastre? Els seus fans diran, no sense raó, que l'equip ha arribat a un final de cicle, amb tres pilars de l'equip (Xavi, Casillas i Alonso) sumant 99 anys entre tots tres. Tres tècnics del Barça (Tito, Roura i Martino) s'han trencat el cap intentant trobar relleus per a Xavi i Puyol, però aquests dos gegants del futbol han alterat la línia de flotació del paquebot fins al punt que encara projecten una ombra enorme que abasta més enllà del terreny de joc, trasbalsant els debats sobre l'estil. També és cert que el seleccionador nacional té pocs dies a l'any per entrenar a l'equip i només és responsable d’escollir els jugadors, però no és menys cert que té moltes opcions per mantenir a flotació el vaixell: la banqueta de la Roja sembla una altra selecció nacional, amb molts jugadors joves per a escollir. Precisament per això la correlació exacta entre l'ascensió i la caiguda del Pep Team i la Roja no parla en favor de Del Bosque com un entrenador determinant. Ningú no dubta de la seva gran capacitat de gestionar el grup i de la seva sensatesa en nuclear la selecció al voltant d'un equip blaugrana ara llegendari, però si hagués estat un dels millors entrenadors de tots els temps, hauria trobat la manera de preveure que l'enfonsament del Barça l’arrossegués al fons del mar a ell també. Com Martino al Barça, Del Bosque va asseure als joves i va preferir fer jugar els que portaven més galons, la qual cosa va resultar en una major lentitud en el joc: això és responsabilitat directa de l'entrenador. La Roja va viure en un parell de dies els mesos de crisi del Barça i van tornar a sortir veus que propugnaven un canvi de l'estil per jugar més directe, quan el que tocava era donar el comandament als joves i confiar en la seva interpretació més veloç de l'estil. Correspon al capità del vaixell intuir el moment en què cal canviar el velam per assegurar la flotabilitat enmig de la tempesta, i de vegades això requereix un moment Eureka, un Arquimedes del futbol com sí que ho era Pep Guardiola. Si resulta que el Barça i la Roja són quasi el mateix, i pels mèrits de la selecció van condecorar Del Bosque amb el títol de Marquès, llavors a Guardiola l’haurien d’ordenar com a mínim Cardenal.
Tant sectors merengues com culers han menyspreat la principal virtut de Del Bosque, que és la seva immensa habilitat per gestionar un vestidor ple d'egos. Se li critica que no és un geni de la tàctica sinó de la pràctica: el famós doble pivot de la Roja (Xabi Alonso i Busquets) ha consistit simplement en agafar l'esquelet del Barça sacrificant un davanter per poder tancar enrere amb un migcampista defensiu addicional (Alonso). Aquesta proposta va assegurar la defensa – i amb ella ni més ni menys que dues Eurocopes i un Mundial – però grinyolava tant la punta d'atac que la Roja va acusar la falta de pólvora i gairebé no marcava gols, per la qual cosa Del Bosque ha estat acusat de garrepa des d'alguns sectors puristes del barcelonisme acostumats al gol en abundància. Del Bosque, que és molt savi, ha sabut defugir les discussions estètiques i s'ha centrat en l'argument pragmàtic que la selecció, al contrari que els clubs, es mesura només en competicions curtes on un error es paga amb l'eliminació. Amb el temps aquestes crítiques van ser silenciades amb les victòries i pel joc aclaparador exhibit pels peloteros, però com al Brasil no s'ha vist res del primer i poc del segon en els dos primers partits, és d'esperar que les crítiques sobre l'elecció del doble pivot tornaran a rebrotar.
Mentre Xabi Alonso estava en la seva plenitud física i l'equip pressionava en totes les seves línies, el sistema del doble pivot va funcionar (la qual cosa semblava donar la raó a Del Bosque). Però per exercir bé la Pressió Total que va caracteritzar el Pep Team i la Roja d'abans cal tenir cames joves. Ja va advertir Guardiola que en recuperar la pilota, un equip triga una mitjana d'uns cinc segons en organitzar-se i recobrar la serenitat, i són aquests cinc segons crítics de confusió que el Pep Team aprofitava per llançar-se sobre els contraris com una presa per causar-los la pèrdua de la possessió: va ser la gran coordinació i rapidesa amb què l'equip aconseguia les seves recuperacions que va meravellar tant al món. Contra Xile, Del Bosque no va encertar a veure que el seu equip havia perdut la capacitat de recuperació d'antany, i si el va veure, no va saber corregir aquest defecte després del partit d'Holanda. La raó és molt simple: només cal que un (el més lent) no cooperi perquè es trenqui tota la cadena, i tots hagin de tornar a defensar amb presses, amb la conseqüent despesa extra d'energia, en lloc de recuperar la pilota en menys de cinc segons. Per als qui, com jo, viuen el futbol com un joc i prefereixen quedar-se amb una lectura positiva de cada partit, sempre quedarà el record feliç dels grans moments que ens va regalar aquest equip, ara enfonsat.
Per molt que Del Bosque no sigui un geni, la Federació Espanyola farà bé si el manté en el càrrec, per dues raons. Primer, és un home molt sensat i és més fàcil que Del Bosque se n’adoni del seu error que trobar-li un bon substitut. En segon lloc, Del Bosque es coneix el futbol de formació espanyol i la selecció Sub-21 espanyola com poques persones, de manera que ell és la millor persona per donar continuïtat als valors joves que pugen. Quina ironia: Del Bosque ha enfonsat la nau per no confiar en les noves generacions i ell és l’únic que pot reflotar-la demostrant que torna a confiar en ells. Que valgui per a aquestes generacions futures la lliçó – com si es tractés de l'axioma necessari per a un teorema matemàtic – que sense Pressió Total no pot funcionar el tiki i taka, amb o sense doble pivot.
El resum més punyent del partit el va oferir l'agut cambrer del bar de Seattle on vaig veure el partit en directe: "Just like Barcelona" – "Igual que el Barça" –, un comentari que va ser rebut amb rialles d’aprovació per un bon centenar de clients. Rondava el minut 70, i vaig reflexionar en l'encert del diagnòstic. Aquest equip ja no pressiona bé, com el Barça de la passada campanya: s'enfonsa el Barça, per tant s'enfonsa la Roja.
No comments:
Post a Comment