Més de mig segle més tard, els ordinadors són milions de vegades més ràpids, ens caben a la mà, i se segueixen utilitzant per processar enormes quantitats de dades - per entendre les explosions nuclears de les estrelles, les tempestes, i fins i tot el futbol. Chris Anderson (professor a Cornell University i ex-porter professional) i David Sally (professor a Darmouth College) han utilitzat un programa comercial d'anàlisi de dades de futbol i presenten les seves sorprenents conclusions en el seu llibre "The numbers game" (Penguin, 2014). Una de les més curioses és que, estadísticament, marcar un sol gol no produeix tants punts de mitjana com marcar-ne dos, o tres, o quatre, etc.; marcar-ne molts, òbviament, gairebé sempre comporta guanyar tres punts; però, sorprenentment, mantenir la porteria a zero suma més punts al llarg del campionat que marcar un sol gol (expressat paradoxalment com "0 > 1"). Els autors ho utilitzen per subratllar la feina dels defenses, moltes vegades desenvolupada en la foscor o a l'ombra dels davanters estrella.
Què és el que fa gran a un jugador? La televisió, la capsa tonta, centra els seus resums en el gol i allunya així el seguidor de la veritable èpica del futbol. Ni Cruyff ni Zico ni Laudrup no van guanyar un Mundial però tots tres van ser magnífics directors d'orquestra i van deixar escrites a l'herba simfonies sublims que van relegar a l'oblit la majoria dels seus altres contemporanis que sí que van poder aixecar aquell trofeu. També l'amor als colors és recordat per sempre pels aficionats i aquesta devoció es transmet de generació en generació com una història de soldats relatada a la vora del foc: de camí cap al Camp Nou, el meu pare m'explicava que "el Migueli sí que els té ben posats" amb el mateix to d'admiració amb què un seguidor del Manchester United rememora els centres mil·limètrics de Ryan Giggs o un del Liverpool els xuts impensables de Steven Gerrard. Ara afegirem aquells cops de cap de Puyol, tant demolidors en defensa com en atac.
El Capità ha penjat les bótes i avui se li farà un merescut homenatge. Que no es digui mai més que aquest ha estat el Barça del Xavi, l’Iniesta i el Messi perquè també hi havia el Puyol cobrint les espatlles dels ballarins: no hi hagués hagut funció sense un bomber que apagués els focs. Quan no hi arribava per cames ficava el cos o el cap o el que fos, sense importar-li les conseqüències físiques del xoc: abans a l'hospital que veure la pilota entrar a la seva porteria. El culer sempre li ha reconegut aquesta entrega i per això el Puyol és adorat entre la parròquia blaugrana. Però hem estat molt injustos amb en Puyol perquè se l’ha considerat un jugador menor entre els artistes del Pep Team. L'estudi d'Anderson i Sally diu ben clar que, en obsessionar-nos amb el gol, ens oblidem de comptar bé. Ara resulta que quan el Puyol, el Piqué i el Valdés deixaven la porteria a zero, això tenia el doble de pes estadístic per al títol de Lliga que cada un dels gols marcats per la Santíssima Trinitat. L’entrega i el sacrifici de Puyol han comptat com gols i nosaltres sense cantar-los. Tothom analitzant els refredats de Messi i ningú es va adonar que el Pep Team s'anava apagant amb el Puyol. En l'homenatge, avui tots s'aixecaran - avis, pares, nens i ordinadors - per aplaudir pels números del Puyol que ja portem en el nostre cor blaugrana, identificat per sempre amb el cor generós del Capità en cedir l'aixecament de la Champions al seu company Abidal. Ell ha estat matemàticament - mai més ben dit - el gran heroi del Pep Team.
No comments:
Post a Comment