CLAR COM L’AIGUA

L’aigua és un dels líquids més transparents que es coneixen. El seu tènue tint blavós és degut a la vibració molecular de l’enllaç entre cada un dels seus dos àtoms d’hidrogen i el seu àtom d’oxigen. Sempre he trobat poètic que el color blau del mar pogués tenir el seu origen en una dansa microscòpica entre àtoms. Així i tot, quan agafem aigua amb les mans, aquest tint blavós sempre se’ns escapa, com si es burlés dels nostres ulls, i l’aigua ens apareix nítida com el cristall. 

El joc del Barça té les mateixes propietats que l’aigua: és transparent i cristal.lí, i aquesta és la seva bellesa, la seva força i també la seva feblesa. Juga així perquè el seu ideari futbolístic ha de ser comprensible per als més petits, en el llenguatge més assequible possible. És una fórmula educativa cuinada a foc lent als laboratoris de l’Ajax des de fa moltes dècades i que Cruyff ens va ensenyar a estimar i valorar.

Com l’aigua, la transparència del Barça conté un tint amagat si se l’estudia amb deteniment: l’ideari futbolístic és un llibre obert als ulls dels rivals. No hi ha rival al món, des del Madrid al Bayern i el Chelsea, que no hagi copiat el joc de possessió que el Dream Team i el Pep Team, i en certa manera també la Selecció Espanyola, van erigir en l’estil futbolístic guanyador dels últims 20 anys. La immensa majoria de les escoles de futbol del món ensenyen ara futbol de possessió. Fins i tot el Real Madrid, en alguns moments del passat Madrid-Barça (3-1), es va permetre el gust de fer alguns rondos als centrecampistes del Barça. Només van ser a la zona ampla, però van ser corejats pels “Olés” dels seus aficionats i, traït per l’emoció, el corresponsal d’El País (Sámano) va descriure els gols del Madrid (tres pífies del Barça) com producte d’un nou “Fútbol Total”. Als qui hem vist Futbol Total, els rondos infantils del Madrid mal pressionats per aquest Barça malalt ens fan adormir – els juvenils de la Masia els fan millor. Però l’anècdota és simptomàtica de com evoluciona el futbol. El Barça – la Masia – haurà de reinventar el futbol un cop més si no es vol quedar endarrera. 

Luis Enrique no sembla trobar-ne la fórmula i el Barça fa aigües, això sí que està clar. La defensa està mal planificada i l’únic que juga bé – Bartra – no sembla tenir la confiança total de Luis Enrique, la qual cosa fa que l’aficionat no les tingui totes amb aquest entrenador. Piqué pateix el “síndrome Beckham”: té tants compromisos socials amb la seva dona i amb els seus negocis que quan és a la banqueta ha d’estar pendent del telèfon i vol ser a les portades tant sí com no, si cal tirant bombes fètides als avions – així no es pot tenir el cap al camp. L’equip va començar bé – segurament perquè es va enfrontar a equips menors – però així que s’ha enfrontat a rivals forts (PSG, Madrid, València) se li han vist les carències. Què li passa a l’equip?

Part del mal pot ser atribuïble a l’entrenador, que no sembla fer gaire cas dels informes que li passen els seus analistes. Hi ha tres estadístiques d’una claredat diàfana. Primer, Mascherano és molt imprecís en les pilotes llargues i té poc criteri en la seva distribució, tot i que s’esforcen a vendre’ns-el com un grandíssim jugador: per això l’equip coixeja de sortida. Segon, Xavi ja fa molt de temps que el seu promig d’assistències per partit és un zero pelat – quan durant el Pep Team no baixava de tres – i ja no recupera ni una pilota ni pressiona: tot un luxe tenir-lo al centre del camp. I tercer, Alves no sap centrar i deixa uns forats en defensa de jutjat de guàrdia. Si Luis Enrique fa jugar aquests tres jugadors (junts!), després d’haver llegit els informes, potser és que disposa d’una font de sabiduria que els altres no disposem. De moment no es nota, però.

No tota la culpa és de l’entrenador. El Barça arrossega un problema endèmic de planificació esportiva a nivell de club. Per culpa de la mala gestió de Zubizarreta, la Masia ara té les mans lligades i és el punt de mira internacional en l’assumpte del fitxatge dels menors. Zubi i la directiva, però, van fer la canallada de buscar un cap de turc en Amor, heroi del Dream Team que ha dirigit la Masia durant el seu periode més brillant. Zubi ni tan sols coneix el seu ofici de director esportiu: el Barça mai no s’hauria d’haver venut ni Cesc ni Thiago, els relleus naturals de Xavi que la Masia va educar durant tants anys. Ni Rafinha és tan bo com el seu germà gran ni Rakitic té la visió de passada de Cesc o Xavi: hi hem sortit perdent. Zubi és el responsable que Xavi i Alves encara siguin al Barça, i que aquesta temporada es fitxés Vermaelen, un central gran amb un historial de lesions musculars freqüents. Posats a gastar-se milionades (Neymar, Suárez), el Barça hauria d’haver prioritzat els milions per un gran defensa com Thiago Silva que substituís Puyol ja fa un parell d’anys, però ens van mentir que no hi havia diners. Fa massa temps que el Barça juga coix ja des dels despatxos.

Hi ha una escola de crítics que diuen que Luis Enrique no sap on va. Que el que fa Mascherano amb la pilota és una grolleria futbolística equivalent a pixar-se damunt de la Gioconda. El mig del camp no elabora amb claredat i, en defensa, no pressiona. El que cal per il.luminar aquest Barça són més ments ràpides de la Masia (Bartra, Samper, Munir) i menys dinosaures (Mascherano, Xavi, Alves). Hi ha una estadística molt clara que suporta aquest punt de vista. En cada partit, cap al minut 70 o 80, les televisions mostren les passades encertades i les totals de cada equip. El Barça sempre en té més de totes dues, però hi ha una dada molt important: la diferència (les passades fallades) és sempre gairebé exacta per tots dos equips, jornada rera jornada. Com és això? Les passades fallades són els famosos i imprecisos patadons des de la defensa cap als davanters. Els altres equips només es limiten a fer patadons perquè juguen al contraatac, però els defenses del Barça fallen tants patadons com els dels equips més modestos. (Molts s’adonaran ara que Ronald Koeman era fabulosament únic.) Ja ho va dir Guardiola quan el Barça va guanyar la final de la Copa del Món de Clubs contra el Santos: “En veritat el que fem és molt senzill. L’únic que fem és intentar passar-nos la pilota el més ràpid possible”. La solució als problemes del Barça, doncs, passa no pels patadons de Mascherano sinó per augmentar la velocitat, tant de la pilota com dels seus actors, fins que la velocitat sigui inassequible als contraris: incorporant joves de ment veloç com Samper que serveixin pilotes d’or a joves de peus ràpids com Munir. La bellesa del joc del Barça és clara com l’aigua, però les seves limitacions també.