EL CRISTALL DEL BARÇA

El cristall o vidre, compost principalment de diòxid de silici – extret de la sorra de platja –, és un material transparent conegut des de fa més de quatre mil anys pels antics mesopotamis i egipcis. El seu descobriment devia ser casual, ja que es pot obtenir fonent sorra en un forn de metall. El cristall és transparent perquè els electrons dels seus àtoms han d'absorbir molta energia per canviar de nivell d'energia, i en conseqüència un fotó (partícula de llum) que travessa el vidre rarament és absorbit, excepte que tingui molta energia (raigs ultraviolats o més energètics, per això el vidre filtra la radiació ultraviolada). Altres materials com el diamant també són transparents per la mateixa raó. Al contrari que el diamant, que és molt dur perquè els seus àtoms estan organitzats en una forta estructura cristal·lina, el vidre és molt més fràgil perquè els seus àtoms estan totalment desordenats, i així estan menys cohesionats. 

El sistema de joc del Barça és elegant i transparent com el vidre. Els seus postulats bàsics – Posició, Possessió, Pressió – són coneguts i imitats per tots els racons del planeta. És transparent per disseny: el sistema ha de ser fàcil d'assimilar fins pels més joves, perquè puguin aprendre i evolucionar en un mateix ecosistema. Aquesta idea original de Jack Reynolds, el primer entrenador de l'Ajax, ha donat molts fruits, i encara avui la Masia, l'acadèmia de futbol del Barça que ha produït un seguit inacabable de talents des de Guardiola fins Messi i Busquets passant per Puyol, Iván de la Penya, Piqué i molts més, és el referent mundial número u de l'educació en futbol.

Però passa que el sistema de joc del Barça té també la fragilitat del vidre. El joc posicional no sempre guanya en velocitat a una pilota rebentada pel defensa contrari, ni és immune a un bon cop de cap. Les possessions llargues del Barça exigeixen gran concentració i tècnica perquè les passades s'han de fer a gran rapidesa per tal que no els intercepti el contrari. Aquestes possessions elaborades amb gran paciència conviden al contrari a emplaçar–se en el camp en la mateixa posició defensiva una i altra vegada (“l’autobús”), amb la qual cosa el sistema sembla repetitiu i poc eficient a ulls inexperts, però la realitat és més semblant a una partida d'escacs en la qual el Barça sempre juga amb l'avantatge de les blanques – l'atac. A la pressió, tots han de col·laborar no solament corrent sinó pensant en el seu òptima col·locació. Si falla un sol element de la cadena, les jugades més simples poden trencar el delicat cristall del Barça. Aquest equilibri estava molt ben cuidat al Barça de Guardiola i en el de Tito, no només pel seu talent com a entrenadors sinó també perquè van assegurar un continu influx de jugadors del planter ( "l'ascensor").

Al Barça s'ha confós sovint aquesta transparència – tant necessària per al seu ADN – amb la fragilitat que de vegades acusa el sistema. Són dues propietats independents, de la mateixa manera que hi ha objectes de plàstic que són transparents però no fràgils i les closques d'ou que són fràgils sense ser transparents. Quan va arribar Martino, van començar a sorgir experts en futbol com bolets clamant que "els rivals ens han trobat el truc" i que "cal trobar variants". Piqué i Mascherano van provar a penjar pilotes a l'àrea durant un temps fins que se’n van cansar. No és que hi hagués res dolent en la transparència en si, sinó que el sistema s'havia tornat fràgil per la seva pitjor execució. Faltava Puyol i la mitjana d'assistències per partit de Xavi rondava el zero absolut – mentre Thiago i Cesc feien cua a la banqueta. Ningú va gosar acusar el llegendari Xavi ni apuntar el més obvi: que en futbol ja està tot inventat i que en l'únic que calia treballar és a mantenir – o si és possible, incrementar – la velocitat d'execució. "L'únic que fem és intentar passar-nos la pilota el més ràpid possible", havia advertit Guardiola després de guanyar brillantment el Mundialet de futbol per 4-0.

Luis Enrique es va apuntar al carro dels llestos que buscaven variants a l'estil com fos. El fitxatge de Suárez va completar un dels millors trios atacants de la història del Barça ("MSN") i els fans de Luis Enrique van usar els títols per avalar els seus arguments – quan el més difícil, amb la MSN, hauria estat no guanyar-los. Per a il·luminar-nos amb el seu pensament Luis Enrique va portar a Rakitic, Digne, Mathieu, Gomes i Alcàsser. Els tres últims van ser tots fitxats del València a preus infladíssims per mediació del directiu Robert, un ex-valencianista, sense que ningú hagi investigat possible corrupció. Una altra de les aportacions de la ment privilegiada de Lucho és que va parar l'ascensor – va prescindir de Samper, el cridat a ser l'hereu de Busquets, i va utilitzar als joves amb compta-gotes – sense més argument que la banqueta és plena (de paquets), una irresponsabilitat que fa perillar la progressió professional de desenes de canterans. Luis Enrique va dir també que imposaria un règim de rotacions, però aviat va quedar clar que la MSN només rota quan li rota. Una esperpèntica alineació de Luis Enrique contra la Juventus (amb Digne en comptes de Jordi Alba de lateral i amb Mascherano a la mitjana en comptes de Sergi Roberto) va costar al Barça la seva classificació a la Champions League. Ara el Barça acaba de perdre la lliga, o millor dit, la hi ha regalat al Reial Madrid perdent punts contra rivals molt més febles, i així els periodistes servils de Florentino poden elevar a l'etern rival a la categoria de "Madrid més total" (Sámano, El País) per una Lliga sense brillantor guanyada amb entrebancs.

 

Ja fa més de trenta anys que al Barça tots els problemes arriben sempre per dalt (la directiva), mai per sota (el planter). Els quatre últims presidents s'han vist embolicats en negocis tèrbols: un encara està encausat (Bartomeu), dos han estat a la presó (Núñez, Rosell), i l'altre (Laporta) va perdre la confiança del soci per enriquir-se amb el règim dictatorial d'Uzbekistan. Ha arribat el punt que el soci ja està acostumat a que la directiva faci una pudor que t’hi cagues, i fa gràcia sentir les crítiques a la Masia i a l’estil – quan l'únic que funciona com un rellotge al Barça és la Masia. Aprofitant que ja havia marxat Guardiola, un grup de directius es va posar a bramar que calia trobar vies alternatives i fitxar fora perquè "la Masia no pot produir Xavis i Iniestes cada any". Aquest curs la Masia ha conquerit tots els títols de futbol 11 (des del Barça B fins al infantil B) i set dels nou títols de futbol 7 (l'aleví A, C i D, el Benjamí A, B i C, i el prebenjamí), igualant el seu rècord històric de 14 títols. El Barça és una injusta piràmide on els més inútils i els més creguts governen sobre els més humils i intel.ligents. 

El més preocupant és que no hi ha indicacions que la directiva sàpiga reconèixer ni els errors ni les causes de la crisi. Fa uns dies el president Bartomeu va manifestar que "No estem perdent l'essència del model Barça". És cert que la Masia no ha perdut el rumb, però el primer equip ha jugat cada jornada un partit diferent, desorientat pel pes de la seva herència sota un lideratge desconcertant. Qualsevol nen sap que Thiago, Cesc i Bartra – tres internacionals que es van afartar de xupar banqueta i van ser fitxats per una misèria per grans rivals europeus – són millors que Rakitic, Gomes i Mathieu: amb aquells jugadors del planter no s'hauria malmès aquesta lliga, i per tant aquest campionat s'ha perdut no per febleses de la Masia o en l’ideari, i ni molt menys per mèrits del Real Madrid, sinó per errors evitables en la direcció culé. A la cantera hi ha els millors futurs jugadors d'Espanya i no cal buscar més a fora: la Masia ja els ha motllejat amb l'ADN Barça. Però només un nou entrenador que apreciï el tresor de la Masia podrà reparar el vidre esquerdat de l’essència del Barça. L'única sort és que els problemes del Barça – per molta pudor que facin – són tan transparents com la seva essència mateixa.