El màrqueting del Reial Madrid es frega les mans amb la
seva nova imatge de club campió després d'una llarga sequera. Els seguidors del
Reial Madrid està celebrant "el canvi de cicle" i ràpidament es
proclamen els " Reis d'Europa", per la pressa que tenen a reemplaçar
la llarga dominació blaugrana que s'ha interromput aquesta campanya i en què el
Reial Madrid ha guanyat un doblet merescut. En l’aspecte positiu, aquesta Champions exalça la saviesa tàctica
d'Ancelotti, subratlla un cop més el paper dels grans defenses (Ramos), i
redimeix el bon jan de Casillas – que havia estat perseguit amb una crueltat
digna de la Gestapo. La imatge del nou campió és eminentment muscular, no només
pels seus futbol-atletes sinó també
pel seu múscul financer. No obstant, el Barça farà bé si es manté ferm en el
seu model, basat en jugadors cerebrals de La
Masia, i no es mira al mirall del Reial Madrid, per diverses raons.
En primer lloc, el model de finançament del Reial Madrid
va prosperar perquè és anterior a la UEFA Fair
Play Rules, segons les quals la despesa no ha de sobrepassar els ingressos. Ens remetem a la Història. Fa 14 anys Florentino Pérez va irrompre en el
mercat del futbol com si fos un casino i va començar a jugar a la Champions, la seva ruleta. L'any 2000,
Florentino, que és constructor, va idear un pla inspirat en bigues de ciment:
reduir els efectes de l'atzar en el futbol a base de reforçar l'equip amb el
màxim nombre d'estrelles possibles. Però era un pla caríssim i el club ja devia
270 M€. L'any 2001 va telefonar al seu antic amic Álvarez del Manzano, ara
alcalde de Madrid per al PP, i li va demanar un petit favor. Tot es va arreglar
en un tres i no res i a l'ombra, com la màfia. Del Manzano va requalificar unes
zones verdes del centre que pertanyien al Reial Madrid per què el club les
pogués vendre a constructores (entre elles l'empresa de Pérez, ACS Dragados). De
la venda dels terrenys, el Reial Madrid va obtenir més de 400 M€, de manera que
va poder cancel·lar el deute i fitxar Zidane, Ronaldo, Figo, Roberto Carlos,
Cannavaro, i Beckham. Amb això Pérez podia jugar a la ruleta tant com volgués.
El 2002 va tenir el seu dia de sort i va guanyar la Champions, però a quin preu: quatre gratacels que faran ombra a
Madrid per sempre més. Avui dia l'operació signada per del Manzano seria castigada
durament per la UEFA com ho han estat altres operacions de finançament encobert
al ManCity i al PSG, i no és la primera vegada que les institucions ajuden el
Reial Madrid per engrandir el seu historial i perjudicar el dels seus rivals. El
1953, Franco va prohibir que el Barça (que tenia un gran equip amb Kubala, Ramallets,
etc.) fitxés a Alfredo Di Stefano – el Messi de l'època – però va autoritzar
que el fitxés el Reial Madrid, que en els seus 51 anys d'història havia guanyat
només dues Lligues i cap Copa d'Europa. El Madrid de Di Stefano va guanyar 5
Copes d'Europa (va marcar en totes cinc finals) i 8 Lligues. La meitat dels trofeus
dels "Reis d'Europa" no han de ser l'enveja de ningú perquè estan tacades
d’ignomínia.
En segon lloc, al Barça li convé que el Reial Madrid
segueixi convençut que el camí de l'èxit passa per posar molt de múscul –
atlètic i financer – i poca planificació a llarg termini. Aquest any a Florentino
li ha tornat a sortir bé la partida de ruleta, però per centímetres i minuts:
Ramos va marcar el gol de l'empat al minut 93, i després Bale va marcar el
segon de cap gràcies a un rebot afortunat a l'àrea després d'haver fallat
estrepitosament dos gols. Si el cop de cap de Ramos s'hagués desviat uns
centímetres a l'esquerra, els 100 M€ que va costar Bale s'haguessin anat en
orris. Cristiano i Bale, que rarament retornen la pilota al company, semblen
replicants descerebrats sortits de la pel·lícula Blade Runner, jugant més per lluir el seu xut i el seu galop que
per servir a l'equip. És part del pla inicial de Florentino, que ja porta
gastats en l'intent més de 1.000 M€: una inversió insostenible per a només dues
Champions, cinc Lligues i dues Copes.
El temps no passa a favor seu; Cristiano – l'estendard del club –, amb 29 anys
i lesions que s'allarguen, aviat no podrà sostenir el seu rendiment als nivells
acostumats.
En tercer lloc, per al culer hi ha motius per ser
optimista tot i els núvols negres que encara planen sobre el Barça amb la
permanència incomprensible de Zubi després de la seva desastrosa gestió: és
molt difícil que la "dominació blanca" duri tant com la del Pep Team. Veient el joc del Reial Madrid
durant la temporada passada, un no pot evitar preguntar-se si no ha estat la
baixa forma del Barça el que ha facilitat dos títols als merengues. Sembla que
el Barça ha caigut perquè s’ha pansit, no per la grandesa del joc merengue,
mentre que el Pep Team va humiliar el
Reial Madrid repetidament. Des que el 2010 el Pep Team va haver d’esquivar, en autocar, la fumera del volcà islandès
Eyjafjallajokull en erupció, l'aficionat culer ja té interioritzat que la
màxima competició no sempre la guanya el millor d'Europa. El Reial Madrid i
l'Atlètic de Madrid han vingut a omplir el buit deixat per un Barça sumit en
una crisi de joc, però ni un ni l'altre equip han fet oblidar aquell futbol
musical del Pep Team.
En quart lloc, La Masia – contínuament esperonada per la
competència del Reial Madrid –, ha produït en els últims cinc anys una
quantitat mai vista de jugadors d’èlit. Molts d'ells, com Bartra , Sergi
Roberto i Montoya, arriben ara al primer equip amb formació universitària.
Aquest any s'estrenaran al Camp Nou Rafinha i Deulofeu, però també estan pujant
Dongou, Adama, Munir i Samper, i en uns pocs anys cridaran a la porta Lee, Take
i molts altres més. Si Jesé, Morata i Carvajal són les perles del planter del
Reial Madrid, el Barça no ho tindrà molt difícil per assaltar el tron.
En cinquè lloc, el comportament lamentable de les
estrelles del Reial Madrid serveix a La Masia de contramirall ètic. En Florentino
seguirà jugant a la ruleta perquè el que de debò excita a la llotja del Reial
Madrid – plena a rebentar de representants de l'Espanya profunda: banquers engominats,
mascles toreros, monàrquics i falangistes –, és veure els seus guerrers Ramos i
CR exhibint els seus torsos depilats com màdelmans en una final de Champions. Ni el col.lectiu gai s’excita
tant. Però festejar així un quart gol inconseqüent de penal només revela que
CR, pobre noi, no cap dins la seva immensa vanitat de xulopiscines. A La Masia,
un noi que fa això és expulsat.
I finalment, en Florentino té una legió d'admiradors que,
amb la conquesta de la Desena, l’han erigit en el model d'empresari del futbol
perquè minimitzen la intervenció d'Álvarez del Manzano. El Barça ha de mirar-se
al mirall oposat, tant en l'aspecte esportiu com en el financer i en el social.
Aquests energúmens van robar a la seva ciutat unes cèntriques zones verdes i se’n
van omplir les butxaques: sorprèn que encara puguin passejar-se lliurement per
Madrid. No hi ha res més simbòlic que l'exultant encaixada de mans entre Aznar
i Florentino per celebrar el gol de Bale durant la final: dos presidents
corruptes creient-se reivindicats davant la imatge del seu èxit. Aznar també va
enganyar els seus contemporanis, empenyent una generació a una guerra
injustificable a l'Iraq, fent el pallús amb la seva rialleta hitleriana en els
fòrums internacionals, culpant criminalment a ETA durant el 11-M, i acceptant
sobres de la trama Gürtel. Aznar és convidat d'honor del Reial Madrid, i
aquesta infame associació reforça el valor moral del Barça com a representant
de la identitat nacional de Catalunya. Només cal mirar-los per saber allò que
mai no voldrem ser.
NOTA: Aquest bloc es molt jove! Ajuda’l a créixer compartint-lo amb els teus amics a Twitter i Facebook.
No comments:
Post a Comment